Raimon

Després d'anys d'espera impa­ci­ent i incòmoda, el jurat del Premi d'Honor de les Lle­tres Cata­la­nes ha deci­dit aquesta vegada que el guardó més pres­tigiós de tots recai­gui en Ramon Pele­gero Sanc­his. L'espera ha estat impa­ci­ent i incòmoda, al marge del sanedrí que l'atorga, perquè entre alguns mem­bres d'Òmnium Cul­tu­ral, l'enti­tat que el con­voca, feia anys que hi havia la dis­cussió sobre la con­veniència que fos un “can­tau­tor” el meri­tori recom­pen­sat, en lloc de l'habi­tual pro­sista, poeta o dra­ma­turg. Rai­mon mai ha accep­tat aquest nom, “can­tau­tor”, i sem­pre s'ha rei­vin­di­cat com un can­tant. Pot­ser això ha des­pis­tat encara més a alguns. Perquè Rai­mon és, no cal dir-ho, un can­tant d'una popu­la­ri­tat col­pi­dora, una popu­la­ri­tat que no s'acaba mai, però és també un poeta que s'ha gua­nyat el reco­nei­xe­ment vers a vers. En un dels escrits que li va dedi­car Joan Fus­ter sen­ten­ci­ava: “En tor­nar a ser cançó, el poema reco­bra una part de la seva substància pri­mi­tiva. I, cosa més impor­tant encara, reco­bra la lli­ber­tat: s'escapa de la presó al lli­bre, de l'imprès mut, i s'implanta enmig del car­rer, per ofe­rir-se sense reser­ves als lla­vis i a la memòria de la gent.” Això és la poe­sia de Rai­mon. I això és també la dels altres –Marc, Timo­neda, Espriu, Jordi de Sant Jordi...– que ell ha tret de la presó i ha abo­cat al car­rer. Per això ha estat pre­miat. I no només per l'acti­visme o per la cadena perpètua d'haver de ser valencià com manen Marc i Timo­neda. Encara que molta premsa ni se n'hagi assa­ben­tat.