Pensar lliurement

“No hi ha subs­ti­tut per a la intel·ligència.” És una frase repe­tida, però una rea­li­tat con­tun­dent. La manca de bellesa física es pot suplir amb sim­pa­tia; la rigi­desa de cri­teri, pel com­promís; el desor­dre, pel tre­ball; el dile­tan­tisme, per la dis­po­ni­bi­li­tat..., però la manca d'intel·ligència no té subs­ti­tut. La manca d'hones­te­dat per­so­nal tam­poc, però s'hi pot posar remei amb un acte de volun­tat per­so­nal. Són dues qüesti­ons dife­rents però rela­ci­o­na­des. El rol dels intel·lec­tu­als és impor­tant en qual­se­vol soci­e­tat, ells són per defi­nició els gene­ra­dors d'idees, els impul­sors d'ini­ci­a­ti­ves, els dis­se­nya­dors dels can­vis, els crítics sobre els errors, els sug­ge­ri­dors de noves estratègies... És aquesta una missió, una obli­gació, que gene­ral­ment es veu traïda per la rea­li­tat dels fets. Massa sovint la intel·lec­tu­a­li­tat es veu atra­pada per con­ven­ci­o­na­lis­mes ideològics o interes­sos de part, des d'econòmics fins a pur sucur­sa­lisme, que li fan impos­si­ble la denúncia del que no és tra­dició i inèrcia.

Diu Tony Judt que “la majo­ria de gent que en un moment donat ha vis­cut en aquest pla­neta no ha tin­gut accés a la seva pròpia història”. La història era unitària, hi havia una veri­tat històrica que no podia ser qüesti­o­nada ni cri­ti­cada perquè venia d'un pas­sat monolític i inte­gral, s'havia d'accep­tar el futur com una con­tinuïtat d'un pas­sat que era únic i no podia ser can­viat ni alte­rat. És amb les revo­lu­ci­ons moder­nes, espe­ci­al­ment amb la Revo­lució Fran­cesa, que es genera una visió històrica que pretén jus­ti­fi­car el futur plan­te­jat pel fet revo­lu­ci­o­nari, i per tant li cal ela­bo­rar una teo­ria que el sus­tenti i hi doni ori­gen i con­tinuïtat. És per això que Tony Judt afirma que “el poder polític modern des­cansa sobre una par­ti­cu­lar afir­mació de la història; com a resul­tat la història va esde­ve­nir política”.

Però hi ha fets històrics que per les seves tràgiques con­seqüències gene­ren temor, recel i auto­cen­sura a la ciu­ta­da­nia i han de pas­sar anys, han d'arri­bar noves gene­ra­ci­ons, perquè la soci­e­tat se'n pugui alli­be­rar. La Guerra Civil espa­nyola va crear un xoc social i ideològic que va fer impos­si­ble, quasi heroic, dis­sen­tir de la manera ofi­cial de pen­sar. Qui podia ima­gi­nar que la història, els fets, les raons i les con­seqüències eren, podien ser, dife­rents de com les per­cebíem, de com ens eren expli­ca­des? A la fos­cor dels anys qua­ranta i cin­quanta aquesta era una idea més ima­gi­nada que real. Quan va aca­bar la dic­ta­dura, els actors i la repressió varen des­a­parèixer però varen que­dar els hàbits i els cos­tums, encara més quan era real i visi­ble que varen sobre­viure a la dic­ta­dura certs poders fàctics, l'exèrcit, la judi­ca­tura, una part de l'Església..., que no volien per­dre la seva influència.

És nota­ble el silenci de la intel·lec­tu­a­li­tat en aquests anys, tret d'excep­ci­ons, però el que resulta inex­pli­ca­ble des de la lli­ber­tat del pen­sa­ment, el pen­sa­ment si no és lliure no és pen­sa­ment, és que no sigui ara tam­poc fàcil tro­bar per­so­nes que pen­sin fora dels cànons que vénen del pas­sat.

El que resulta reve­la­dor És que la uni­for­mi­tat del pen­sa­ment actual, con­tra­po­sat pels que són de dre­tes i d'esquer­res, però coin­ci­dent en les qüesti­ons bàsiques, els fa per­fec­ta­ment pre­vi­si­bles. Aquest pen­sa­ment s'enroca sobre rea­li­tats que una part sig­ni­fi­ca­tiva de la ciu­ta­da­nia qüesti­ona i que seran supera­des per nous fets que, aquests sí, can­vi­a­ran la soci­e­tat. No hi ha subs­ti­tut per a la intel·ligència, hi ha manca de lli­ber­tat per pen­sar. La presència directa i el pro­ta­go­nisme dels ciu­ta­dans i no de la política en mol­tes rei­vin­di­ca­ci­ons soci­als –reacció con­tra els des­no­na­ments, volun­tat d'inde­pendència a Cata­lu­nya, reacció con­tra la llei de l'avor­ta­ment, etc.– es com­bi­nen amb un des­in­terès crei­xent per la política clàssica. Més aviat que tard això farà que, mal­grat que deter­mi­na­des lleis hagin estat apro­va­des pels pro­ces­sos pau­tats de la democràcia, siguin difícils, sinó impos­si­bles, d'apli­car i les per­so­nes bus­quin camins dife­rents per defen­sar els seus anhels i les seves rei­vin­di­ca­ci­ons. Les noves tec­no­lo­gies i la comu­ni­cació directa i uni­ver­sal a través de les xar­xes soci­als hi tenen un paper cab­dal.

Pot ser aquesta visió ajus­tada a la rea­li­tat o ima­ginària, però és impos­si­ble no sen­tir que la soci­e­tat està can­vi­ant pro­fun­da­ment i que el pro­ta­go­nisme és de manera crei­xent de la ciu­ta­da­nia.