Es tracta de tu, de debò!

Una xacra rellevant de la societat occidental moderna és l'individualisme, que té moltes manifestacions, algunes paleses, d'altres subtils. En va ser profeta el sociòleg alemany Tönnies, a Comunitat i associació (1887). Certament, l'individu és molt important, i no sóc ningú per contradir els pensadors lliberals, com John Locke, tan estimat aquests dies pels nostres batxillers que, probablement, l'estudien amb delit en preparació de la Selectivitat.

Tönnies explicava que “comunitat és allò antic i societat allò nou (...). La comunitat és la vida en comú, duradora i autèntica; societat, en canvi, és només una de les vides en comú, passatgera i aparent”, i entenia la primera com a organisme viu i la societat com a artefacte mecànic. Tot i que actuem egoistament –amb comptes corrents separats, saltant-nos cues, etc.–, sovint reconeixem que cal més que “no pertorbar”.

Massa Estats han esdevingut freds contenidors d'éssers humans, només amb objectius de benefici comú i maximització del benestar, freqüentment utilitaristes o hedonistes. Hutcheson proposà la consigna de “la major felicitat possible per al major nombre possible”, i J.S. Mill –un altre dels de la Selectivitat de filosofia– ho defensa a Utilitarisme (1861). Massa gent restreny la política a aquests principis mesquins o, almenys, insuficients.

El ciutadà viu en una comunitat, gaudeix de drets i assumeix deures, lluita per a un creixement integral i sostenible de la vida comuna i feliç. Encaparrar-se només en el propi interès ens arracona de la participació. La política es basa en ser ciutadans oberts, il·lusionats i actius.

Alguna vegada, a classe de ciutadania, m'expresso amb tuits: “La societat, casa de tots, ha de permetre'ns viure dignament. Per aconseguir-ho, calen ciutadans responsables, justos i solidaris.” Cal anar més enllà, per formar comunitats. Impliquem-nos-hi!

Avui fa just una setmana he estat a Brussel·les, convidat per la UE al Diàleg paneuropeu: 180 persones de 28 estats, alguns catalans. Aquests “ciutadans actius” vam treballar tot el 27 de març a l'edifici Carlemany, de la Comissió: fou un moment conclusiu de trobades –com la de la comissària Reding a La Pedrera el 23 de febrer –celebrades arreu d'Europa. El sistema de treball recorda les propostes de Habermas sobre una situació ideal de diàleg que possibiliti el consens, una entesa lliure i racional. Podíem dir, escriure i valorar sobre diferents temes proposats. Per què no fer-ho a cada poble, barri o ciutat del continent? Cal: a) tenir una idea o proposta, escoltar les dels altres i acceptar que es triï la millor; i b) un nivell d'estudis superior i, possiblement, certa estabilitat laboral. Per tant, aquest model de debat no és a l'abast dels 500 milions de ciutadans europeus: cal ser-ne conscients!

S'han fixat què hi ha a qualsevol bitllet d'euro?: una porta i, a l'altre costat, un pont. S'han d'establir ponts sense limitacions dogmàtiques. Això és la política: dialogar per proposar el bé comú, no pactes d'interessos sectorials. L'única línia vermella és la dels drets humans, de Nacions Unides (1948), o de la Carta Europea (2010).

El 25 de maig podrem votar amb unes llistes qui desitgem que ens representi a Europa. Aquesta cessió de la nostra voluntat només té sentit si, des del mateix moment que hem votat, seguim participant. Un dels eslògans del Diàleg era: “És sobre Europa, és sobre tu!” I si ens esperesem per afegir-nos al debat públic?

Proposo tres accions per Catalunya: a) dissenyem una assignatura prestigiosa i troncal sobre Europa per a 4t d'ESO; b) refiem-nos del motto europeu, “Units en la diversitat”: ens poden entendre; i c) bescanviem una Europa d'estats i mercats per una altra de persones. Alguns instituts de secundària celebrem el 9 de maig una jornada acadèmica sobre la ciutadania, en ocasió del Dia d'Europa: dialoguem per poder creuar des de “societats d'interessos” fins a “comunitats”.