La veu insubornable

“Mal­grat l'estu­pi­desa del país, la importància de la teva poe­sia anirà crei­xent de dia en dia”, va augu­rar Sal­va­dor Espriu a Joan Vinyoli. El pronòstic ha resul­tat exacte, però ja ha cos­tat. Vinyoli (1914-1984) va morir havent acon­se­guit, almenys apa­rent­ment, un pres­tigi nota­ble, però no es va dis­po­sar de l'obra poètica com­pleta en una edició acu­rada fins al cap de dis­set anys de la seva mort (Edi­ci­ons 62, Clàssics cata­lans, 2001), i encara en van haver de pas­sar set més per tenir-la en una edició popu­lar (Labut­xaca, 2008). L'any 1985 va rebre l'home­natge unànime però pòstum de les ins­ti­tu­ci­ons: els pre­mis Ciu­tat de Bar­ce­lona, de la Gene­ra­li­tat, el Naci­o­nal de Lite­ra­tura (del Minis­teri de Cul­tura, que havia rebut­jat per motius ideològics l'any 1977) i l'honestíssim Crítica Serra d'Or que ja havia obtin­gut abans, a la dècada dels setanta, la de més pro­jecció de l'obra i de pro­ducció literària més intensa. El reco­nei­xe­ment que sovint se li havia negat –o que ell sen­tia que se li havia negat– va ser un estímul fona­men­tal. Vinyoli bus­cava el lec­tor. Quin escrip­tor no ho fa? García Lorca deia que escri­via perquè l'esti­mes­sin. Algú altre va dir amb sar­casme que un autor només escriu per la poste­ri­tat quan ja no li queda cap edi­tor a qui reme­tre ori­gi­nals. Vinyoli –aquell poeta precoç però vacil·lant, segons diagnòstic de Car­les Riba– va fer esforços per agra­dar i acos­tar-se al rea­lisme social impe­rant. Per for­tuna aquests esforços no van ni ama­gar ni con­ta­mi­nar la veu inte­rior, la veu tel·lúrica i essen­cial, ine­vi­ta­ble. Després dels home­nat­ges pòstums va tor­nar el silenci. Ha estat en els dar­rers quinze anys, amb la ree­dició dels tex­tos, la rei­vin­di­cació del mes­tratge per part dels poe­tes de les gene­ra­ci­ons poste­ri­ors, l'impuls d'actes d'home­natge i de rutes literàries a Santa Coloma de Far­ners i Begur –ben pre­sents en la seva vida i la seva obra–, la publi­cació de la bio­gra­fia (La bas­tida dels som­nis, de Pep Solà, Cur­bet Edi­ci­ons, 2010), la cre­ació de la càtedra Joan Vinyoli de la Uni­ver­si­tat de Girona i el pro­jecte d'un cen­tre d'estudi i docu­men­tació a Santa Coloma, que aquest mateix cap de set­mana li dedica el Fes­ti­val Domini Màgic, que se n'ha tor­nat a rei­vin­di­car el nom. Pas­ses dis­cre­tes –com l'Any Vinyoli, que arriba sense els llaços i far­ba­lans que feien tanta nosa a l'Any Espriu–, però pot­ser més fer­mes per a qui va cons­truir minu­ci­o­sa­ment, amb “mans obre­res de paraula”, una cançó alhora mística i car­nal, ado­lo­rida, però vital, inda­gatòria, imper­fecta, i pro­fun­da­ment humana.