Modest Prats

Per retre home­natge als mes­tres clàssics, Ber­nat de Char­tres, teòleg del segle XII, va amo­ne­dar aquest pen­sa­ment, preciós: “Nosal­tres som com nans asse­guts a les espat­lles de gegants.” Modest Prats, que va morir dis­sabte, ha estat un dels nos­tres gegants. Els múlti­ples per­fils de Modest Prats (sacer­dot, filòleg, docent, con­ver­sa­dor, lec­tor, con­fe­ren­ci­ant, ora­dor, ana­lista, escrip­tor i amic) con­ver­gei­xen a des­ta­car el tot orgànic d'una de les poques figu­res intel·lec­tu­als del nos­tre temps capa­ces d'enllaçar el pre­sent amb un pro­fund conei­xe­ment de la tra­dició dels clàssics. I tot amb un alè de passió intel·ligent, com­po­nent vita­lit­za­dor d'una eru­dició tan fonda i trans­for­ma­dora com la seva.

Entre molts altres dons, Modest Prats tenia el de la valen­tia. Va ser valent com a ani­mal polític. Men­tre el país i tota la soci­o­vergència cele­bra­ven els fas­tos de les olimpíades del 1992, ell va ser un dels pocs intel·lec­tu­als que va alçar la veu per denun­ciar les deten­ci­ons i tor­tu­res dels inde­pen­den­tis­tes empre­so­nats en aque­lla ràtzia diri­gida per Garzón. També va ser valent en el pla intel·lec­tual. Fa unes set­ma­nes un soci­o­lingüista, empa­rant-se en les noves dades de conei­xe­ment de l'idi­oma català ofer­tes per l'Ides­cat, es pre­gun­tava on són, ara, els que fa uns anys pro­nos­ti­ca­ven la des­a­pa­rició de l'idi­oma. És un mal plan­te­ja­ment. Perquè la luci­desa de molts estu­dis radica pre­ci­sa­ment a inten­tar pal·liar els pro­ble­mes que diagnos­ti­quen. L'any 1990 Modest Prats va escriure Medi­tació igna­si­ana sobre la nor­ma­lit­zació lingüística, que va sig­ni­fi­car un llu­minós canvi de para­digma en el diagnòstic de la situ­ació social de la llen­gua. Aquell opus­cle va pro­moure un intens debat de fons i de cons­ci­en­ci­ació col·lec­tiva, que con­ti­nua vigent encara. La pre­gunta és: ¿com estaríem, ara, sense aquell diagnòstic pre­clar? Seríem, és clar, més pobres. Més insig­ni­fi­cant­ment nans.