Sang

Ni tan sols sé si la nos­tra sang prové del tronc bíblic ini­ciat en la faula d'Adam i Eva o si s'empa­renta amb els pin­tors pre­històrics de Les­caux, a la riba de la Dor­do­nya. Encara pot­ser com­par­tim herència sanguínia amb el mico pen­jat en un arbre a les sel­ves de Bor­neo o amb la feme­lla etíop Lucy can­tada per The Beat­les. En les bar­re­ges de sang pin­ten bas­tos i tot és prou com­pli­cat per invo­car-ne el paren­tiu per defen­sar “la uni­dad de des­tino en lo uni­ver­sal” que engendrà José Anto­nio en la fun­dació falan­gista. Som el que som, i la sang és un acci­dent en la nos­tra iden­ti­tat per­so­nal i col·lec­tiva.

Com sem­pre, Mari­ano Rajoy no ha estat espe­ci­al­ment encer­tat quan ha defen­sat, a Brus­sel·les, la uni­tat penin­su­lar en funció de la sang com­par­tida per espa­nyols i cata­lans, un motiu sufi­ci­ent, segons ell, per no auto­rit­zar l'exer­cici del nos­tre dret a deci­dir. Segons el regis­tra­dor de la pro­pi­e­tat, els cata­lans hem bar­re­jat la nos­tra sang amb la de la resta dels espa­nyols, prou per no poder renun­ciar a la radi­a­li­tat madri­le­nya. Aplau­di­ments per a Don Mari­ano, quan invoca raons de con­tin­gut medi­e­val.

El pre­si­dent de les Espa­nyes insistí en els dub­to­sos rao­na­ments i parlà que “Espa­nya és la nació més antiga d'Europa i els que la for­mem hem fet mol­tes coses junts al llarg de la nos­tra història”. Segons ell, si els cata­lans exer­cis­sin el seu dret a deci­dir “pri­va­rien els espa­nyols de deci­dir el que volen que sigui el seu propi país”. Doncs pot­ser que comen­cem a pre­gun­tar a tot­hom què vol, començant pels cata­lans i seguint pels bas­cos, els gallecs, els anda­lu­sos i qui cal­gui.

Per sort, tenim un pre­si­dent com cal i ha mati­sat imme­di­a­ta­ment les parau­les de Don Mari­ano. El pre­si­dent Artur Mas no ha dub­tat a recor­dar que el nos­tre pro­jecte no és un pro­blema de sang, sinó de volun­tat, i que és català qui viu i tre­ba­lla a Cata­lu­nya. La nos­tra sang, si té un valor dife­ren­cial, que ho dubto, pot bar­re­jar-se sense esca­ra­falls amb occi­tans i llom­bards, bava­re­sos i fla­mencs i fins i tot amb cubans d'ultra­mar, una bar­reja que, per cert, a mi m'ha donat una bellíssima néta cata­lana.