Distàncies

És per la distància entre les accions i omissions i els seus efectes que és més fàcil governar un imperi que un llogaret. Si en dubten i tenen l'oportunitat, ho poden preguntar a l‘alcalde d'un d'aquests pobles petits on cada dia s'ha de defensar cos a cos el que ha fet o ha deixat de fer. Els esdeveniments del 15 de juny de 2011 al parc de la Ciutadella que aquesta setmana hem evocat van trencar totes les distàncies i totes les sacralitats, que també és una condició que requereix un mínim allunyament. Poques vegades els parlamentaris han pogut percebre tan nítidament l'alè de l'odi, i han vist de tan a prop la cara irada dels que, amb raó o sense, els responsabilitzen de la degradació de les condicions de vida, de la precarietat actual, de la manca de perspectives i futur.

No defensaré l'ús de la violència, que em penso que ja no s'ha d'entendre com la llevadora de la història, tal com la va definir fa uns anys aquell barbut, ni tampoc els insults i les escopinades per les mateixes raons ètiques i estètiques. Els estómacs i les sensibilitats han canviat i aquí, en general i per fortuna, la violència incomoda i ha esdevingut estratègicament estúpida i contraproduent.

Barcelona ja no és coneguda com la Ciutat de les Bombes, ni com la Rosa de Foc, però els camins de la història no són d'una sola direcció i si la regressió prossegueix, si el benestar i els drets retrocedeixen una centúria, si les classes populars continuen sentint-se abandonades i encara augmenten més les frustracions dels més dèbils i les obscenitats dels més poderosos, res ens garanteix que no ho pugui tornar a ser. I això sí que tant els parlamentaris com l'Audiencia Nacional ho haurien de tenir present.

Sobre el canvi de perspectives que genera la proximitat, aquesta mateixa setmana n'hem tingut una prova més amb la refutació que ha fet Montoro de l'informe de Càritas. El ministre utilitza l'enginyeria estadística habitual i l'entitat cristiana, la seva experiència a primera línia de foc. A les nostres comarques ningú amb coneixement de causa negaria la legitimitat de Càritas amb els seus mil i un programes admirables i amb el seu indiscutible compromís amb els perdedors.

Desarmada la mínima societat del benestar que s'havia anat bastint, Càritas és el darrer refugi, l'expressió de la consciència de la nostra societat que ha desaparegut de les polítiques de govern. I en aquestes circumstàncies, acarats a un paisatge humà tan devastat, ni els menjacapellans més goluts els formulen el més petit retret. Des de la proximitat, quan les interpel·lacions dels que passen més angúnies són directes, el debat entre la caritat i la justícia queda subordinat al debat entre l'acció o la inacció. En les rèpliques a Montoro, i per evidenciar la seva negativa a acceptar qualsevol crítica i situar a la barricada adversa tots els que no diuen “sí, senyor”, s'ha fet molta broma sobre la presumpta radicalitat de Càritas. Extrema esquerra, radicals, revolucionaris, els han dit. I és que ara mateix, la mera descripció de la realitat, si no és revolucionaria, n'és la llavor.