Distàncies

És per la distància entre les acci­ons i omis­si­ons i els seus efec­tes que és més fàcil gover­nar un imperi que un llo­ga­ret. Si en dub­ten i tenen l'opor­tu­ni­tat, ho poden pre­gun­tar a l‘alcalde d'un d'aquests pobles petits on cada dia s'ha de defen­sar cos a cos el que ha fet o ha dei­xat de fer. Els esde­ve­ni­ments del 15 de juny de 2011 al parc de la Ciu­ta­de­lla que aquesta set­mana hem evo­cat van tren­car totes les distàncies i totes les sacra­li­tats, que també és una con­dició que reque­reix un mínim allu­nya­ment. Poques vega­des els par­la­men­ta­ris han pogut per­ce­bre tan nítida­ment l'alè de l'odi, i han vist de tan a prop la cara irada dels que, amb raó o sense, els res­pon­sa­bi­lit­zen de la degra­dació de les con­di­ci­ons de vida, de la pre­ca­ri­e­tat actual, de la manca de pers­pec­ti­ves i futur.

No defen­saré l'ús de la violència, que em penso que ja no s'ha d'enten­dre com la lle­va­dora de la història, tal com la va defi­nir fa uns anys aquell bar­but, ni tam­poc els insults i les esco­pi­na­des per les matei­xes raons ètiques i estètiques. Els estómacs i les sen­si­bi­li­tats han can­viat i aquí, en gene­ral i per for­tuna, la violència inco­moda i ha esde­vin­gut estratègica­ment estúpida i con­tra­pro­du­ent.

Bar­ce­lona ja no és cone­guda com la Ciu­tat de les Bom­bes, ni com la Rosa de Foc, però els camins de la història no són d'una sola direcció i si la regressió pros­se­gueix, si el benes­tar i els drets retro­ce­dei­xen una centúria, si les clas­ses popu­lars con­ti­nuen sen­tint-se aban­do­na­des i encara aug­men­ten més les frus­tra­ci­ons dels més dèbils i les obs­ce­ni­tats dels més pode­ro­sos, res ens garan­teix que no ho pugui tor­nar a ser. I això sí que tant els par­la­men­ta­ris com l'Audi­en­cia Naci­o­nal ho hau­rien de tenir pre­sent.

Sobre el canvi de pers­pec­ti­ves que genera la pro­xi­mi­tat, aquesta mateixa set­mana n'hem tin­gut una prova més amb la refu­tació que ha fet Mon­toro de l'informe de Càritas. El minis­tre uti­litza l'engi­nye­ria estadística habi­tual i l'enti­tat cris­ti­ana, la seva experiència a pri­mera línia de foc. A les nos­tres comar­ques ningú amb conei­xe­ment de causa nega­ria la legi­ti­mi­tat de Càritas amb els seus mil i un pro­gra­mes admi­ra­bles i amb el seu indis­cu­ti­ble com­promís amb els per­de­dors.

Des­ar­mada la mínima soci­e­tat del benes­tar que s'havia anat bas­tint, Càritas és el dar­rer refugi, l'expressió de la consciència de la nos­tra soci­e­tat que ha des­a­pa­re­gut de les polítiques de govern. I en aques­tes cir­cumstàncies, aca­rats a un pai­satge humà tan devas­tat, ni els men­ja­ca­pe­llans més goluts els for­mu­len el més petit retret. Des de la pro­xi­mi­tat, quan les inter­pel·laci­ons dels que pas­sen més angúnies són direc­tes, el debat entre la cari­tat i la justícia queda sub­or­di­nat al debat entre l'acció o la inacció. En les rèpli­ques a Mon­toro, i per evi­den­ciar la seva nega­tiva a accep­tar qual­se­vol crítica i situar a la bar­ri­cada adversa tots els que no diuen “sí, senyor”, s'ha fet molta broma sobre la pre­sumpta radi­ca­li­tat de Càritas. Extrema esquerra, radi­cals, revo­lu­ci­o­na­ris, els han dit. I és que ara mateix, la mera des­cripció de la rea­li­tat, si no és revo­lu­ci­o­na­ria, n'és la lla­vor.