Ai, Europa!

No seré jo qui con­tra­di­gui els lli­bres d'història i qui negui que va ser Felip V qui va gua­nyar la guerra de Suc­cessió. Però val a dir que la seva va ser una victòria extre­ma­ment amarga. No deba­des, a canvi de ser reco­ne­gut com a rei hispànic, Felip V va haver de fer grans renúncies: la pri­mera, la pos­si­ble corona del seu país natal, França. També va haver de cedir, entre d'altres, Gibral­tar, Nàpols, Menorca o Sicília. A més, es va veure obli­gat a fer impor­tants con­ces­si­ons comer­ci­als, com ara que els britànics pogues­sin comer­ciar anu­al­ment amb les colònies espa­nyo­les d'Amèrica i, sobre­tot, la de l'exclu­si­vi­tat per ven­dre esclaus afri­cans al nou con­ti­nent, l'ano­me­nat “asi­ento de negros”.

Escric aques­tes parau­les en una set­mana en què nova­ment com­me­mo­ra­rem l'ani­ver­sari de la pri­mera sig­na­tura del trac­tat d'Utrecht, l'acord de pau que va redi­bui­xar la geo­gra­fia mun­dial i que, de retruc, va can­viar dràsti­ca­ment la història de Cata­lu­nya. Els britànics van ser-ne els grans bene­fi­ci­ats, i en poques dècades van esde­ve­nir la prin­ci­pal potència mun­dial. Ara bé, en tota aquesta ope­ració van obli­dar-se d'allò que vuit anys abans havien sig­nat a Gènova amb repre­sen­tants cata­lans: amb l'entrada d'aquests a la guerra, els angle­sos es com­pro­me­tien a res­pec­tar i defen­sar els pri­vi­le­gis i les lleis del Prin­ci­pat fins i tot si la causa aus­tri­a­cista era der­ro­tada.

Cer­ta­ment, aquell 1713, a Utrecht, tant britànics com germànics van plan­te­jar diver­ses alter­na­ti­ves per a Cata­lu­nya: domini de l'empe­ra­dor Car­les o república sota pro­tecció de Lon­dres. Res de res. Felip V es va mos­trar infle­xi­ble i sola­ment va con­ce­dir que els cata­lans tin­gues­sin “tots aquells pri­vi­le­gis que pos­se­ei­xen els habi­tants de les dues Cas­te­lles”. Poc després començava un setge de 14 mesos sobre Bar­ce­lona que va cul­mi­nar amb la der­rota de l'11 de setem­bre de 1714. La resta de la història, mar­cada per la pèrdua de les lli­ber­tats i de les ins­ti­tu­ci­ons ances­trals dels cata­lans, ja és ben cone­guda. Ai, Europa!