anàlisi
El joc de la política
En aquest país nostre, potser perquè és petit, sovint em fa l'efecte que tots plegats caiem en el somni d'un idealisme militant irreductible i molt sovint confonem les nostres quimeres amb la realitat. Crec que és honest pensar que tothom vol fer de Catalunya una terra d'acord amb el seu ideal més elevat, i ja sabem que fer coincidir allò que ens és ideal amb allò que és real sempre és un propòsit inassolible. La realitat pesa massa i condiciona o desvirtua, ni que sigui en part, aquest somni de país.
El joc de la política tampoc no hi ajuda perquè els partits polítics, com a expressió d'interessos i visions distintes de país, utilitzen unes estratègies per imposar el seu ideal que són extremament contradictòries, molt especialment en els partits que estan alliberats del pes i la responsabilitat del govern.
És per això que tot i havent-hi arguments de gran profunditat social, com és la creació de riquesa, segons quins projectes es desestimen i es combaten alegrement utilitzant el recurs del somni d'un país quimèric. La política del joc a Catalunya ja ha estat sempre una constant de conflictivitat entre els idealistes i els realistes. Només cal recordar la duríssima campanya contra la 6/49 en què es pronosticaven epidèmies de ludopatia. En aquests comportaments tan radicals també hi ha, en el fons, una mena d'imposició social amb l'excusa de protegir-nos, a més d'una clara censura a la llibertat individual.
Però en tot aquest debat que s'ha obert ara amb la reforma legislativa que suposarà una rebaixa de la taxa de joc en els casinos per facilitar una gran inversió, em sembla reobrir molts dels debats passats i a més ara introduint-hi un pèl de sensacionalisme xovinista. La realitat és clara: si hi ha unes determinades condicions que fan atractiva la gran inversió projectada, BCN World es farà prop de Port Aventura, però si aquestes condicions no són suficientment atractives no es farà. Xavier Adserà, conseller delegat de Veremonte, l'empresa promotora, ho ha dit ben clar. El projecte consta de sis parcs temàtics dedicats a diversos països –l'Índia, el Brasil, la Xina, els Estats Units, Europa i Rússia–, a més de la construcció de sis mil habitacions d'hotels de luxe, casinos, centres de convencions, botigues de luxe i tota mena d'oci. Una vegada acabat donarà ocupació directa a unes 17.000 persones, més les indirectes, que poden ser tres més per cada una de directa. El fet que els polítics del territori de totes les ideologies s'hagin mobilitzat per defensar aquesta inversió evidencia el pes de la responsabilitat que hom es troba quan és davant de la realitat que per a ells té cara i ulls, noms i cognoms: el gran nombre de persones que formen les llistes d'atur.
Aquest projecte feliçment assegurat amb el pacte de CiU i el PSC, i amb l'autoexclusió d'ERC, un partit que es diu de govern, a més d'afavorir el territori, també serà importantíssim per a Catalunya, perquè ens permetrà tenir una oferta turística de molt alt nivell i la possibilitat de captar grans convencions internacionals. Els casinos són un complement d'atracció important per al públic objectiu i el que condiciona la viabilitat del projecte. Algunes de les crítiques, que ja he dit que em semblaven simplistes, les he escoltat d'un periodista que a TV3 insinuava que el govern de Catalunya havia renunciat ser un Boston per aquest projecte. És a dir, havia renunciat a ser un país d'empreses de tecnologia pel joc i el turisme, com si ambdós objectius fossin incompatibles.
