Que parli el poble!

L'Assemblea Nacional Catalana, amb Òmnium i l'Associació de Municipis per la Independència, ha convocat una magrana d'actes a partir de la Diada per aconseguir la màxima participació popular a favor de votar i a favor de votar sí i més sí. Aquí “màxima” vol dir màxima. Poca broma. La xifra de gent que hauria de moure's el mateix dia 11 de Setembre podria superar els dos milions de persones. El repte és lligar en forma de V la Diagonal i la Gran Via de Barcelona. La imatge aèria no permetria gaires dubtes. N'hi ha que desconfien de la paraula “poble”. De vegades, amb més raó que un sant. En nom del “poble” s'han perpetrat d'allò més bestieses. I el “poble” també en algunes circumstàncies no ha passat de ser uns milers de persones que sovint les urnes després han desmentit. Per tant, cal rigor i cautela. El “poble” s'expressa bàsicament votant, i si no, que els ho diguin als joves exaltats del maig del 68 francès. O a le Général. O també als perdedors finals d'algunes primaveres àrabs. Però “el poble” també parla d'altres maneres. Un milió o dos milions de persones, a Catalunya, no són gens negligibles. I encara menys quan després els acompanya el sentit del vot. Si l'11 de Setembre i els dies que s'escolaran després aquesta pressió al carrer és tan multitudinària com pretenen les entitats que la inciten, serà molt difícil mantenir orelles sordes. A Espanya tenen molta cera, aquestes orelles, però a fora, almenys, hi ha més tradició i més convicció democràtiques. Que parli el poble!