Criteri independent

El 31 de juliol de 1914 el dipu­tat soci­a­lista i direc­tor del diari L'Huma­nité, Jean Jaurès, visita el secre­tari d'estat Abel Ferry al Quai d'Orsay; la guerra, la Pri­mera Guerra Mun­dial, és immi­nent. Els soci­a­lis­tes s'hi opo­sen, més tard clau­di­quen i aca­ben apro­vant els pres­su­pos­tos de França i Ale­ma­nya per a la guerra. Ferry demana a Jaurés: “Què fareu, els soci­a­lis­tes?” “Con­ti­nuar la nos­tra cam­pa­nya con­tra la guerra”, res­pon Jaurés. “No us atre­viu a fer-ho, us mata­ran a qual­se­vol can­to­nada”, li diu Ferry. “Us denun­ci­a­rem, minis­tres impru­dents, super­fi­ci­als i irre­fle­xius, encara que ens hagues­sin d'afu­se­llar”, li adver­teix Jaurès. Dues hores més tard, a la seu del diari, men­tre pre­para el que serà el seu dar­rer arti­cle en què denun­cia la covar­dia dels gover­nants i el fracàs de les elits euro­pees, l'assas­si­nen amb un tret per l'esquena. La guerra comença dos dies més tard. Jaurès havia impul­sat una vaga inter­na­ci­o­nal dels obrers d'arreu d'Europa per pro­tes­tar con­tra la guerra. No va arri­bar a temps d'evi­tar-la...

La dreta d'Acció Fran­cesa que lide­rava Char­les Maur­ras havia decla­rat que Europa no era ni seria els Estats Units d'Europa perquè l'evo­lució no anava cap a la uni­tat sinó cap a la diver­si­tat, i la guerra era el mètode de resol­dre en última instància els con­flic­tes. Maur­ras afir­mava que la “bru­ta­li­tat germànica” no podia ser con­tra­po­sada amb la ren­dició dels que, com Jaurés, renun­ci­a­ven a la defensa dels ide­als supe­ri­ors de la pàtria. És aquesta boge­ria naci­o­na­lista, que llança uns homes con­tra els altres en raó de prin­ci­pis d'honor, a la qual s'oposa Jaurès i que des­torba els que volen con­ti­nuar un camí cap a la guerra. És Jaurès qui denun­cia la por com el pit­jor ene­mic de la pau.

Step­han Zweig escriurà anys més tard: “Amb Jaurès viu, la guerra no hau­ria estat pos­si­ble.” Encara el 1977, Jac­ques Brel li dedica una cançó, “per què han matat Jaurès?”. És la vida de Jaurès un seguit d'actes de valen­tia, una mos­tra contínua d'inde­pendència de cri­teri, de recerca de la justícia i de la igual­tat con­tra els altres, però també con­tra els seus.

El 12 de febrer de 1898 Émile Zola publica al diari L'Aurore el seu famós arti­cle “Jo acuso”, con­tra el govern de Franca, per haver con­dem­nat en con­sell de guerra el capità Alfred Drey­fus sota l'acu­sació infun­dada d'espi­o­natge i traïció a l'Estat. El con­dem­nat és empre­so­nat a per­petuïtat. La soci­e­tat i els polítics de França callen. Jaurès declara en el procés obert con­tra Zola: “El senyor Zola té raó de pro­tes­tar men­tre el govern, pre­so­ner d'intri­gues, s'equi­voca, els par­tits polítics, pre­so­ners de la por, abdi­quen de l'obli­gació de denun­ciar la fal­se­dat, i la justícia mili­tar esta­bleix arbitrària­ment el secret de sumari.” Els soci­a­lis­tes també callen perquè Drey­fus és un ofi­cial, un burgès amb for­tuna i un jueu capi­ta­lista i, per tant, un ene­mic de classe. Jaurès el defensa perquè si és inno­cent “ja no és un ofi­cial de l'exèrcit, ni un burgès; és la huma­ni­tat mateixa al mes alt nivell de misèria i des­es­pe­ració que es pugui ima­gi­nar... No podem con­tra­dir els nos­tres prin­ci­pis i sense deser­tar de la lluita de clas­ses escol­tar el crit de la nos­tra pie­tat perquè ha de ser aquesta com­pa­ti­ble amb el com­bat revo­lu­ci­o­nari. No podem, per que­dar-nos din­tre del soci­a­lisme, aban­do­nar la com­passió i la fra­ter­ni­tat.”

El 1908 hi ha un fort debat a França sobre l'abo­lició de la pena de mort. Els revo­lu­ci­o­na­ris que el 1789 fan caure l'antic règim ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zen la gui­llo­tina i maten els ene­mics de la Revo­lució; per tant, com poden els ver­da­ders repu­bli­cans, hereus de la Revo­lució, opo­sar-se a la pena de mort? Aquesta és la idea que ha de com­ba­tre Jaurès quan la dreta s'oposa a l'abo­lició. Sem­pre és igual, és l'esquerra la que reforma i és la dreta la que, una vegada aquesta feta, s'hi asseu a sobre i s'oposa a tota ulte­rior evo­lució Defensa Jaurès una justícia “endol­cida”, no ven­ja­tiva, perquè no és pos­si­ble con­tra­po­sar l'agressió amb l'agressió. L'essència de la Revo­lució va ser la con­fiança en l'home, demos­trar al poble, “enca­de­nat per molts segles”, que podia ser lliure sense perill, i és per això que és cohe­rent sua­vit­zar el rigor de les penes en el “nou règim de lli­ber­tat repu­bli­cana”.

És difícil tro­bar un millor tes­ti­moni d'inde­pendència de cri­teri i de fide­li­tat intel·ligent als prin­ci­pis. És un com­por­ta­ment escassíssim, avui encara més.