La nostra Passió

Al dic­ci­o­nari, el nom de passió s'asso­cia més a pati­ment que a ale­gria. Pena, tur­ment. Drama, la Passió d'Ull­de­cona, etcètera. Només després el dic­ci­o­nari parla d'emo­ci­ons inten­ses, el sexe, l'amor vio­lent. És com la para­doxa del Pala­bras para Julia d'en Goy­ti­solo: encara que de vega­des desit­gem no haver nas­cut, la vida és apas­si­o­nant. I per això ara que ha mort el mes­tre Subi­rachs, tan eclip­sat (diuen) per la seva par­ti­ci­pació en la façana “de la Passió” de la Sagrada Família, la vida i la mort són ben bé un pas­seig pel tram entre el car­rer Marina i el car­rer Sar­de­nya.

Diu Altaió, escri­vint sobre la famosa con­trovèrsia d'aque­lla façana, que la polèmica ha que­dat “superada per la força de les pedres”. És cert, però jo hi afe­geixo que això és inde­pen­dent de si la inter­venció de Subi­rachs agrada o no. Ell mateix va con­si­de­rar ini­ci­al­ment una mala idea con­ti­nuar les obres, com tants altres intel·lec­tu­als i artis­tes d'ales­ho­res. La diferència amb tots ells és que Subi­rachs va rec­ti­fi­car, perquè va con­cloure que el sen­tit de la vida és cons­truir. Si les pedres han superat la polèmica, ha estat en aquest sen­tit: no per si agra­den o no les escul­tu­res, sinó perquè ara veiem que valia la pena con­ti­nuar anant amunt. Gaudí va pro­jec­tar un tem­ple expi­a­tori com a símbol religiós però també com a símbol de res­sor­gi­ment naci­o­nal incan­sa­ble (i ara ja sabem que els res­sor­gi­ments naci­o­nals s'han d'aca­bar cul­mi­nant). Ni “mona de Pas­qua” ni massa colo­rai­nes, ni encara menys allò de dir que un tem­ple religiós fa retrògrad. La polèmica era com­pren­si­ble en el seu moment però les pedres l'han superada, així com molts pecats mor­tals (jut­jar, qua­li­fi­car, menys­prear) que­den expi­ats pel som­riure dels que cons­tru­ei­xen, pel crei­xe­ment tos­sut del tem­ple i per la seva paciència eterna.

Les obres s'han d'aca­bar perquè alguns nai­xe­ments, per si sols, són absurds. La vida s'explica amb la mort com la pri­ma­vera s'explica amb l'hivern. Per això de la mort i del dolor en devem dir passió: perquè aquí l'objec­tiu no era diver­tir-se sinó tenir una vida amb sen­tit. Els cen­te­nars de monu­ments i de pla­ques i de bus­tos que té Subi­rachs escam­pats pel país són rígids, crus, d'un mis­teri sobri, sí. Més nou­cen­tista que moder­nista, sí. Més raci­o­nal que romàntic, cert, i per això no m'hi acabo de sen­tir còmode. Però és que també Gaudí va dei­xar escrit que volia sobri­e­tat, duresa i ossos en aque­lla façana. Néixer i renéixer, però també patir i plo­rar. Podem aga­far-nos la vida amb qual­se­vol de les dues façanes, Melinda i Melinda, però hi ha una decisió supe­rior que és la de con­ti­nuar o no con­ti­nuar. I hem encer­tat. Pre­ve­uen aca­bar l'obra el 2026, deu anys després (si tot va bé) que Cata­lu­nya s'hagi cul­mi­nat a si mateixa.

El sen­tit de la Passió és quan un dia et comu­ni­quen que a la teva mare li que­den mesos de vida, i ales­ho­res veus tota l'obra: totes les façanes, tots els retau­les, cada capítol, cada escul­tura, cada vitrall. I hi sona un piano molt fort i molt intens, i unes ria­lles de nens, i els ver­muts a Vila­drau. Hi apa­reix el telèfon, els bas­tons, el Palau de la Música i l'ins­ti­tut Gutt­mann. Hi ha la façana de la Glòria, que en aquest cas té forma d'aju­dar els altres. I sí, hi ha la façana de la Passió, que en aquest cas té forma d'aixe­car-se sem­pre, amb bas­tons si cal, i plan­tar cara. És una façana sobre el dolor, però és una façana que s'alça amb dig­ni­tat i que com­pleta la bellesa. Els dies que vénen la farem junts i ens la mira­rem amb tot l'orgull. Apas­si­o­na­da­ment.