Estrangers

La palma de les referències literàries en el debat al Congrés de dimarts se la va endur Robinson Crusoe. Segurament el president Rajoy s'havia documentat i havia vist que l'autor de les aventures d'aquest nàufrag, Daniel Defoe, tenia una obra periodística on, entre d'altres coses, havia tractat de la qüestió catalana durant la guerra de Successió. Però hi va haver una altra menció literària cridanera. “He pensado en aquellos catalanes que nunca sentirán como extranjeros a Antonio Machado o a Miguel Hernández y he pensado en aquellos españoles que nunca considerarán extranjeros a Salvador Espriu ni a Joan Miró.” La frase és del líder socialista, Alfredo Pérez Rubalcaba. David Portabella, en la crònica de l'endemà en aquest diari, revelava quina diputada catalana podia haver-li xiuxiuejat “Espriu” i “Miró”. La frase, però, és d'un provincianisme extraordinari. La tria té un tic estètic que ja coneixem: les esquerres s'apunten a unes modes i les dretes, a unes altres, i així el món els fa l'efecte que té un ordre harmònic. Però tant m'és, perquè Antonio Machado m'agrada i Miguel Hernández guarda cops de puny. La tria dels autors catalans és tota una altra cosa: un poeta i un pintor. A Espriu (l'últim poeta de l'“Escolta, Espanya”?), difícilment l'haurà llegit cap espanyol; ni els l'ensenyen ni és identificat com a poeta espanyol. Als catalans que l'hem llegit –no tants– ens el presenten d'una manera que fa de mal baixar. I Miró hi deu figurar com a pintor universal, saltant, és clar, la lleu contingència de “català”.

És curiós aquest ús a la babalà del sentiment d'estrangeria. Ha pensat mai el líder socialista que, catalans o no, hi ha espanyols que es veuen estrangers dins d'Espanya, que la senten com una gàbia atrotinada lluny d'Europa? Una gàbia tan petita, que hi deixa veure tan poc, que queda tan lluny culturalment d'Europa! Una gàbia on la tradició cultural, com la democràtica, és, com a presència palpable al teu voltant, més aviat escardalenca. Algú que hagi llegit i entès un escriptor, que se l'hagi fet seu, que li hagi obert uns camins que no coneixia, algú pot sentir aquest escriptor com a estranger? He de considerar Baudelaire, Nabokov, Camus, Zweig, Calvino o Borges com a escriptors que em són estrangers? El que m'importa és si algun dia anirem pel món com ells: sense haver d'explicar d'on venim ni per què escrivim en la llengua que ho fem. Sense sentir-nos una colla d'arreplegats.