Se'ls acaba el temps

El postfranquisme espanyol viu en el convenciment que la democràcia és útil si està custodiada per les elits de l'Estat. Però si es desvia, si pretén decidir més enllà del que va quedar pautat als despatxos dels dictadors, ja no és ni útil ni defensable. Això explica que un 80 per cent del Congrés dels Diputats espanyol s'oposés taxativament al dret a decidir que reclama un 80% dels catalans, segons les enquestes, i un 80% dels votants, segons els programes de les últimes eleccions al Parlament. Va ser un mer tràmit. Això també estava pautat. Com cada una de les ocasions en què la bancada del PP va interrompre Rajoy per activar l'aplaudímetre de l'hemicicle. Entendridor. Les llumetes del marcador del Congrés els van alegrar l'esperit, però quan es van apagar el president Mas ja els estava recordant des de Barcelona –mal que els pesés– que queda un dia menys pel 9 de novembre. Tic-tac, tic-tac, tic-tac... Davant d'això, els postfranquistes es divideixen entre els que criden “no passaran” i els que canten el “passeu, passeu, que ja us en penedireu”. Cap novetat, si no fos perquè veure que els catalans també tenen full de ruta pautat i que el segueixen sense pressa ni pausa genera una certa sobreactivitat a l'imperi de la tercera via. Entre els que reescriurien la Constitució, els que li afegirien algun capítol a la carta i els que en tindrien prou de traduir-la al català sense variar-ne ni una coma tenen una feinada de por, per no parlar de la cançó de l'enfadós versió Duran i Lleida. S'obliden que ningú no ha abolit encara els decrets de Nova Planta; s'obliden que ningú es vol disculpar per l'assassinat de Lluís Companys; s'obliden que hi ha articles que només s'anul·len si estan a l'Estatut de Catalunya; s'obliden de dècades de greuges, d'enganys i de catalanofòbia acumulada; s'obliden de tantes coses que potser no arriben a veure que moltíssima gent ha decidit que el que no és negociable és la seva dignitat. Tic-tac, tic-tac, tic-tac...