La partida, més clara

Després del tràmit de portar al Congrés espanyol la proposta del Parlament de cessió de competències per fer un referèndum, tot està allà mateix. O potser no tant. Els únics que han quedat tocats són els de la tercera via, o sigui Duran. No n'hi ha, no hi ha hagut proposta de Rajoy. No hi ha espai per a la negociació d'un nou sistema de finançament, per al blindatge de competències i la protecció de les peculiaritats catalanes, que seria el resum de la via que voldria transitar Duran. Conscient d'això, es passeja xiuxiuejant amb Rubalcaba per la impossible, per fantasiosa, via federalista. També va quedar clar el dia 8 que el federalisme ni tan sols és tercera via. Però Duran prefereix explorar-la abans que haver de trobar-se davant l'abisme de la dualitat: o statu quo o independència.

Perquè encara que aparentment no hi hagi hagut canvis substancials després del rebuig del Congrés espanyol a la proposta del Parlament català, sí que és obvi que la pregunta que va proposar Artur Mas per al referèndum –amb opcions per al doble sí, el sí+no o el no– ara com ara quedaria de forma molt més clara i concisa: sí o no. El sí+no no té sentit si no hi ha una proposta intermèdia. Rajoy no hi va donar peu, i el temps passa. Als partidaris del doble sí, evidentment, ja els va bé així, perquè sempre han vist el sí+no com una opció trampa (per sumar Unió i una part d'ICV al consens per la consulta i la pregunta), ja que seria la manera de mantenir la situació de relació impossible amb Espanya però amb un cert maquillatge. Els partidaris del no, en canvi, que són els de l'immobilisme, veuen que l'opció del mal menor que els afavoria, la del sí+no, es pot fragmentar i, per tant, afavorir el sí. I que, per tant, ho han de fiar tot a l'altre front anticonsulta, el que nega la legalitat perquè es pugui fer.

En aquesta situació, els immobilistes (radicals o amb maquillatge) ja han comptat el poc temps que falta per tenir un cert marge de maniobra, una tercera via: amb les eleccions europees a la vista, pràcticament només queda l'estiu, abans de l'11 de setembre, perquè Rajoy pugui donar a llum una proposta que es pugui conformar com a opció possible en el referèndum o consulta.

Mas, per si de cas, ja ha jugat la seva carta: les eleccions plebiscitàries. Continua, doncs, la partida. Que no afluixi la fermesa.