Llibres

Aquests dies pro­pers al Sant Jordi he estat com­par­tint espais amb autors i fulle­jant nove­tats, i m'adono que s'ha accen­tuat la tendència dels dar­rers anys: les nove­tats en català són, sobre­tot, novel·la històrica (molt més rigo­rosa, per cert, que la funesta mania dels tem­plers ima­gi­na­ris), afe­gint-hi les memòries (més o menys ide­a­lit­za­des) i arro­do­nint-ho amb els lli­bres patriòtics. No me'n sobra cap ni un, i encara menys si tenim pre­sent que la qua­li­tat mit­jana és admi­ra­ble. El dis­curs dels meus col·legues també ha can­viat: ara sents un escrip­tor d'ano­me­nada par­lant de la importància d'“atra­par el lec­tor”, que la història que es relata tin­gui grapa i que no et puguis dei­xar la lec­tura. Fa només deu anys això hau­ria estat una ano­ma­lia. Perquè els escrip­tors esta­ven més atents a l'evo­lució de la lite­ra­tura occi­den­tal, a la importància de la metàfora o al tren­ca­ment de mot­llos. O parlàvem de la “mort de l'escrip­tor” en fer-se evi­dent que pre­do­mi­nava la pri­mera per­sona i que, per tant, l'autor esde­ve­nia per­so­natge de la pròpia història. I dis­cutíem, infeliços i inno­cents, l'entre­llat del post­mo­der­nisme –que el meu admi­rat Sam Abrams donava per pas­sat de moda, amb la seva intel·ligència afu­ada, en un arti­cle recent–. Ara par­lem dels lli­bres que “han tri­om­fat”, que “tenen èxit” o que “es man­te­nen en els rànquings”, refe­rint-nos al nom­bre de ven­des, un fet que té poc con­tacte amb la qua­li­tat literària. Les coses són com són i no les podem can­viar, com no podem can­viar el joc del Barça ni les insi­di­o­ses malal­ties que ens assal­ten a la vellesa. Tot i això, he entre­llu­cat que la pre­o­cu­pació pel comerç del lli­bre no és una fri­vo­li­tat, sinó que la lite­ra­tura cata­lana ha esde­vin­gut “nor­mal” i que, com a tal, es pre­o­cupa de la part indus­trial, dei­xant els romanços lite­ra­ris per a les meritòries tertúlies bibli­o­tecàries. És, doncs, un senyal de nor­ma­li­tat i no de decadència. I això m'ha retor­nat la pau a la regió on habi­ten les meves tri­bu­la­ci­ons habi­tu­als.