Enfonsats

S'acaba d'estrenar en pocs cinemes d'Espanya (i seria desitjable que la distribució es fes extensible a més ciutats) una pel·lícula de Rithy Pahn amb la qual el cineasta cambodjà rememora la seva experiència durant el règim dels khmers rojos en què van morir 1.700.000 persones a causa de les execucions, la fam i les pèssimes condicions de vida imposades. S'ha estrenat amb el títol de La imagen perdida i, perdonin l'elemental joc de paraules, no se l'han de perdre. Com ho exemplifica S21, la màquina de mort dels khmers rojos, en què uns torturadors testimonien sobre les seves accions en un centre de detenció, no és el primer cop que Rithy Pahn aborda el tema, que d'alguna manera o altra es fa present en tot el seu cinema. En aquesta ocasió, però, la narració és en primera persona i, a la vegada que hi ha una constant reflexió sobre quines han de ser les imatges per representar un horror del qual no hi ha gairebé imatges reals, evoca un infern en què un adolescent va sobreviure a tota la seva família i, per tant, va veure com moria el seu pare, la seva mare i els seus germans. En relació amb el pare, Pahn explica que va deixar de menjar (el poc que hi havia) i que va lliurar-se a la mort, sense oposar-hi resistència. Volia morir i abans de fer-ho va convertir-se en un cadàver vivent. He identificat aquesta actitud amb la d'aquells que en els camps d'extermini nazis eren anomenats els “musulmans”, fos perquè s'associaven a la submissió atribuïda als fidels islàmics o a la posició del seu cos en la pregària. En paraules del supervivent Jean Améry, el “musulmà” era el presoner que havia abandonat tota esperança. Primo Levy va escriure'n que, si hagués de tancar tot el mal del seu temps en una imatge, triaria la d'un home demacrat, amb el cap inclinat i l'espatlla encorbada en els ulls del qual no pot llegir-se cap rastre de pensament. És l'“enfonsat” que ha deixat de ser un home. L'intestimoniable. L'insuportable pels ulls humans que continua existint. Pensem-hi.