Som un país ocupat

Hem pogut llegir darrerament infinitat d'arguments favorables al dret a decidir i a la independència de Catalunya, que han tingut dos tipus de suport: un de racional i un altre de sentimental. En el primer s'hi compten motius econòmics, jurídics, constitucionals, basats en el dret internacional i en els drets humans, en els principis de la democràcia, en el fet que tota nació té dret a constituir-se en estat propi, etc. Són arguments incontestables i que sovint ja han estat esgrimits per polítics, activistes d'institucions nacionals, periodistes, intel·lectuals, juristes, organitzacions patronals i sindicals i per un incomptable teixit associatiu escampat arreu del país. Els arguments sentimentals són més simples, però no menys contundents: volem ser independents perquè aspirem a recuperar la dignitat que ens han intentat arrabassar; perquè ho sentim així; perquè desitgem viure, nosaltres i els nostres fills, en un país lliure; perquè aspirem a autogovernar-nos; perquè rebutgem la humiliació de la qual ens han volgut fer víctimes; perquè ens sentim més catalans que cap altra cosa; o perquè no volem ser espanyols. És possible, però, que capficats en solidificar aquestes bases de la nostra voluntat independentista, n'hàgim oblidat una de capital importància i que ha estat, al llarg dels darrers segles –almenys des de principi del segle XIX –, la que ha donat ales als moviments independentistes i d'alliberament nacional, aquella que, en les darreres dècades, ha estat el motor fonamental que ha portat a la formació de nous estats.

L'argument al qual em vull referir és el que diferencia Catalunya d'altres regions històriques que també experimenten un diferencial econòmic important entre allò que aporten i allò que reben de l'estat del qual formen part. Pels seus trets nacionals també tindrien dret, bé que no s'ho han proposat fins ara, a reivindicar més quotes de sobirania. Ara bé, ni han estat un país independent ni han estat víctimes d'una invasió militar que hi hagi posat fi. Per fer comparacions cal només, doncs, cercar estats sobirans que ho hagin estat durant segles i que hagin viscut una invasió militar que hagi posat fi a les seves estructures polítiques, i que no siguin avui països independents. D'aquests estats ja no n'hi ha tants. Els que van tenir una ocupació violenta gairebé tots –tots?– ja han assolit la independència i són estats propis. No és, encara, el cas de Catalunya, que va ser víctima, a principi del segle XVIII, de la invasió militar del exèrcits francocastellans i va ser assimilada de manera violenta a un estat aliè. Els exèrcits esmentats i l'estat que aquests van crear van anorrear tots els elements propis d'aquell estat català: el seu govern, la Generalitat de Catalunya, vigent des de mitjan segle XIV; les corts, plenament constituïdes des del segle XIII; el dret públic i les constitucions que regulaven, des del segle XIII també, la vida política del país; la moneda amb què es feien les transaccions econòmiques; l'organització territorial (vegueries) i local (el Consell de Cent, per exemple); la llengua amb què els ciutadans d'aquell estat s'expressaven; o les universitats on s'educaven els seus fills. Aquells exèrcits van mantenir de manera permanent l'ocupació militar del país i van donar suport a l'espoli fiscal avui vigent. Són encara, als nostres dies, d'acord amb allò que diu la inefable Constitució Espanyola, la “garantia” per evitar la secessió d'una part de la sagrada unitat de la pàtria, espanyola, és clar.

Així, doncs, Catalunya va ser un país ocupat militarment en un tombant malastruc de la seva història. Mai cap règim ni govern durant tres-cents anys no ha permès que els catalans s'autodeterminessin sobre el seu destí col·lectiu. El 1932 (Estatut de Núria), el 1978 (Constitució Espanyola), el 1979 (Estatut de Sau) i el 2006 (Estatut vigent), simplement, es va deixar triar el poble de Catalunya entre si volia formar part d'un estat unitari i centralista o s'estimava més que Espanya fos un estat amb autonomies, o si havíem de tenir o no unes determinades competències “cedides” per les Corts de l'Estat. Mai si volíem que Catalunya esdevingués o no un país independent. Com a resultat d'aquesta situació, Catalunya continua sent un país ocupat. Ja sé que això pot semblar dur a les ànimes pusil·lànimes i a aquells que creuen que encara hi ha possibilitat d'entesa i de conllevancia amb Espanya. Els textos oficials borbònics després de la desfeta van afirmar que es posava fi a l'estat català pel dret de conquesta. Entre 1705 i 1714, Catalunya va ser conquerida militarment i va tornar-ho a ser entre 1938 i 1939.

En síntesi, la majoria de catalans volem només recuperar allò que érem abans que es produís aquella ocupació. Com han fet, en els darrers segles, tants països conquerits. Em sembla que això ho pot entendre la comunitat internacional. I, com a mínim, volem que se'ns deixi preguntar al nostre poble si ja li està bé continuar sent un país sotmès o vol tornar a ser allò que era abans de 1714, un lliure. Aquesta és la qüestió.