Adéu al conformisme

La situ­ació vista en gene­ral segueix sense fer-nos som­riure, els cata­lans encara no hem solu­ci­o­nat els grans pro­ble­mes que ens asset­gen, ni en ter­mes econòmics, ni soci­als ni naci­o­nals. Però com ja sabem, la tendència, sense cap mena de dubte, l'hem de cap­gi­rar i hi ha un munt de per­so­nes que cada dia hi posen el coll, un seguit d'empre­ses grans i mit­ja­nes i peti­tes que fun­ci­o­nen, enti­tats i grups que suplei­xen man­can­ces i col·labo­ren per il·lumi­nar el camí, perquè aquests anys que hem pas­sat i els que que­den de difi­cul­tats siguin al menys hos­tils pos­si­bles.

És admi­ra­ble la tasca ingent d'empre­ses com ara Grífols, Mango, Desi­gual, Bor­ges, Scytl i tan­tes que fac­tu­ren mili­o­na­des, expor­ten i donen feina a un munt de gent, com també del Grup Ali­men­tari de Guis­sona, Veri­tas, La Fageda, Llet Nos­tra, i tan­tes altres que abas­tei­xen el mer­cat propi amb eficiència, com també és per treure's el bar­ret la feina dels que no tenen feina, la tasca que fan de tro­bar tre­ball sense fatiga, ja sigui con­trac­tats per algú altre, ja siguin mar­xant a l'estran­ger a bus­car-se la vida. Alhora, els que s'inven­ten l'acti­vi­tat, mun­tant un negoci propi com, per exem­ple, Gaudí Bakery, una pas­tis­se­ria cafe­te­ria prop de la Sagrada Família; Tickets, un res­tau­rant extra­or­di­nari i d'alt nivell; La Cava, que des de Tàrrega ha posat gas­tronòmica­ment a l'Urgell a pri­mera línia culinària amb preus popu­lars; Tur­ris, un forn de pa de qua­li­tat, i qual­se­vol aven­tura de per­so­nes que posen el millor d'elles matei­xes per tirar enda­vant. Totes són pro­pos­tes arris­ca­des, però no en dub­tem, molt més arris­cat és que­dar-se de braços ple­gats tot comp­tant els dies, perquè torni a sor­tir el sol i les coses s'arre­glin soles, perquè el més pro­ba­ble és que espe­rant es perdi la paciència.

Cal valo­rar, cal aju­dar i cal divul­gar la feina incan­sa­ble, alta­ment valu­osa amb els més des­val­guts que fan cen­te­nars de volun­ta­ris vehi­cu­lats per la Pla­ta­forma d'Afec­tats per la Hipo­teca. I és que té molt mèrit
enfron­tar-se als poder fàctics, als cau­sants i als indem­nes de la catàstrofe immo­biliària. És molt dur plan­tar cara, però res és més digne que fer-ho quan la raó, l'ètica i el
con­cepte més pur d'huma­ni­tat t'empa­ren. Igual­ment, cal valo­rar, cal
aju­dar i cal divul­gar la feina incan­sa­ble, alta­ment valu­osa per al futur que fan l'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana i Òmnium Cul­tu­ral. I és que
té molt mèrit por­tar al cen­tre del
debat l'objec­tiu inne­go­ci­a­ble de la
democràcia, de poder votar per deci­dir entre tots el futur que volem, perquè al cap­da­vall les solu­ci­ons
sem­pre han de ser les que la gent desitja, i avui, la gran majo­ria de cata­lans, volem i neces­si­tem votar, per deter­mi­nar quina és la pro­posta que garan­teix més la pros­pe­ri­tat per als que hi som ara i per als que vin­dran en un futur.

No, no és sen­zill crear un futur millor, però és el nos­tre deure com a ciu­ta­dans. No, no podem ren­dir-nos ni espe­rar, ni des­can­sar. Cal posar-hi tot l'esforç i la sapiència, perquè acabi d'una vegada la penúria i, final­ment, la pros­pe­ri­tat bri­lli amb força. Bàsica­ment, dependrà de la nos­tra capa­ci­tat, de la nos­tra dig­ni­tat, volun­tat i com­promís. La feina ben feta és la ben­zina dels pobles, i nosal­tres, com la resta de països del món, només tenim un camí, que és seguir enda­vant tenaçment, si pot ser amb un som­riure als lla­vis, perquè trans­me­tent ale­gria tot és més sen­zill i agra­da­ble.