L'obsessió pel tremendisme

L'exhaustiva informació dels mitjans té tendència a difondre tot el que la vida actual té de desesper, tristesa, patetisme, dolor i més, motivat per la imparable continuïtat d'accidents, desgràcies, crims, violacions, catàstrofes i, encara més greu, atemptats, alçaments, guerres i conflictes amb banys de sang en comú. El món ha embogit —no tot, és clar— i els mitjans, en lloc d'amortir, potencien. L'afany per la informació és important i el tremendisme en la comunicació persona a persona acaba de magnificar-ho tot. És ben clar que la pau i la convivència entre els pobles no són notícia, i la vida tranquil·la, monòtona, òrfena de notícies cruents, sembla no existir. Un sentiment fatalista envaeix la població i, el que és més trist, les generacions joves parlen, s'eduquen, es diverteixen, treballen —els que poden— amb permanent amargor.

D'altra banda, assolir el plaer de viure amb mitjans materials s'ha instal·lat en cotes molt altes, amb la qual cosa el nombre dels que ho assoleixen és cada vegada menys important. Els que no controlen les pròpies apetències viuen amargats predicant inútilment la igualtat, la justícia social i assaborint l'amargor de l'enveja. Per mantenir l'equilibri emocional, s'ha de considerar que les riqueses, la sort i les prebendes no són les úniques que donen plaers. La imaginació i l'acceptació de la realitat poden arrodonir una vida.

No tot és pervers: la vida té coses amables! A l'abast resten nombrosos moments per gaudir-les. Transcric vivències que demostren que la vida pot ser viscuda amb senzillesa, però intensament. Per exemple: la famosa paella amb llagostins de les Cases d'Alcanar, mínim per a vint arrossaires asseguts a la gespa encerclant-la de costat, alternats dona-home, pit-esquena, la cullera a la mà dreta i a l'altra...; revivint els temps en què hom gaudia amb Elton John, a Cap Roig aquest estiu; o des d'una barca de pesca esportiva, ancorada al cap de Creus, amb calma absoluta, contemplant l'espectacle irrepetible de la sortida del sol; gaudint de noves sensacions gustatives, amb les creacions culinàries dels guardonats cuiners gironins (no és bo sovint!); plantats al pont de Ferro, al vespre, quan Girona emmudeix, bo i mirant el mut corrent de l'aprenent de riu, en què, talment sobre tela, les llums de les galeries de l'Onyar dibuixen tremolosos reflexos irisats d'una canviant pintura; des del pic de Bastiments, prou accessible, contemplar la bellesa dels nostres Pirineus i dels que ho foren, de nostres, fa anys; oir Girona m'enamora, amb la cobla La Bisbal a l'Auditori de Girona, per Fires, en què una allau de vells sardanistes revivim, ai!, moments inoblidables, a la vegada que cada any recomptem, inexorablement, els que quedem... Es podrien emplenar planes senceres amb vivències compartides. Pel que fa a les pròpies, cadascú se sap les seves, és clar.