Relat

Mai no he incor­po­rat al meu voca­bu­lari parau­lo­tes com ara, posem per cas, empre­ne­do­ria i empre­ne­dors. Però n'hi ha d'altres que m'han agra­dat i que ara em costa de dir perquè, de cop, m'ha sem­blat que es per­ver­tien amb uns usos i també un sovin­teig ines­pe­rats. Un exem­ple pos­si­ble és excel·lència, que, a banda de l'ús cortès que m'estal­vio d'uti­lit­zar perquè no conec per­so­nes que reque­rei­xin un tracte tan dis­tin­git, apli­cava amb gust a la millor expressió d'alguna cosa, acte o obra. Més o menys, però res que tin­gui a veure amb la manera com es pot valo­rar una empresa o alguna cosa que es pretén que sigui simi­lar, sense que ho hagi de ser, com ara una uni­ver­si­tat. El cas és que he obser­vat dar­re­ra­ment, o pot­ser ja fa un cert temps, l'ús sovin­te­jat de la paraula relat. Tant és així que ara tot és un relat, i rela­tar sem­bla de moda. Sí que d'això fa un cert temps, perquè m'adono que va arri­bar un moment en què, sense voler renun­ciar al seu ús, començàvem a iro­nit­zar sobre el relat i el fet de rela­tar. Tot i la iro­nia, però, jo almenys com­bre­gava amb la idea que, enfront dels dis­cur­sos, neces­si­tem relats, que con­trariïn les històries ofi­ci­als i les prèdiques dels ven­ce­dors, que posin en qüestió què és la rea­li­tat o que només n'hi hagi una que així vol impo­sar-se, que posin en dubte l'existència d'una veri­tat. Tan­ma­teix, i d'això fa rela­ti­va­ment poc, per a mi el relat va entrar defi­ni­ti­va­ment en crisi quan vaig enso­pe­gar amb un vídeo que mos­tra que, durant una entre­vista tele­vi­siva, Alícia Sánchez-Camacho va comen­tar que el naci­o­na­lisme català ha cons­truït un relat pel qual tots els mals del país són deguts a l'extorsió i l'opressió exer­ci­des per l'Estat espa­nyol. És a dir, la jefa del PP català apun­tava que aquest relat és una men­tida men­tre que ella és la por­ta­veu d'un dis­curs que vol res­ti­tuir la veri­tat. Allò que em sap greu és que es fa difícil con­ti­nuar par­lant de relat (o de democràcia) si l'Alícia i com­pa­nyia també ho fan. Pot­ser hauríem d'inven­tar altres parau­les.