Escriptors

Hi ha una cosa que Aristòtil (dis­cul­pin) va detec­tar en la humana manera d'argu­men­tar: tenim tendència a jut­jar un argu­ment en funció de la repu­tació de qui el fa. En aquest cas, Aristòtil par­la­ria de rao­na­ment per ethos. Si una afir­mació l'ha fet un que té sim­pa­tia per la dreta, l'opinió es con­si­dera de dre­tes. Si un repu­tat esquer­ranós fa una afir­mació con­tun­dent, es dóna per fet que la idea és d'esquer­res. Ara, Aristòtil feia notar que també s'hau­ria de poder argu­men­tar per logos, és a dir, raci­o­nal­ment. A Juli Cèsar, Shakes­pe­are il·lus­tra magis­tral­ment el binomi emoció/raó. Davant del cadàver de Cèsar, Bru­tus explica (en prosa) per què van haver d'assas­si­nar el dic­ta­dor amb rao­na­ments impe­ca­bles. Quan Bru­tus marxa, l'astut Marc Antoni pren la paraula (en vers) i a còpia d'ethos, d'argu­ments emo­tius, acon­se­gueix enar­dir la massa que es gira con­tra Bru­tus, pro­clama Marc Antoni un home virtuós, i a Cèsar un patri­ota excels. Els ecos de la mort de García Márquez fan pen­sar, aquests dies, en l'apro­pi­ació política que sol con­di­ci­o­nar la recepció d'un escrip­tor. A Car­los Bar­ral, en ple auge del rea­lisme social, no li va sem­blar que valgués la pena publi­car el rea­lisme cari­beny de Cien años de sole­dad. Para­do­xal­ment, Gabo, en les sim­pa­ties polítiques, va man­te­nir una lle­ial­tat sense fis­sura als Cas­tros i com­pa­nyia. A l'altra banda, el seu exa­mic Var­gas Llosa ha estat sem­pre a favor dels valors de les Thatc­her i com­pa­nyia. Sobre les opi­ni­ons d'un i altre han pesat els argu­ments per ethos, però com que tots dos han estat tocats per una pro­di­gi­osa capa­ci­tat nar­ra­tiva els lec­tors –per una vegada– no s'han dei­xat arros­se­gar pel pen­sa­ment emo­tiu i han lle­git els seus lli­bres amb el logos de la lite­ra­tura. D'esquer­res? De dre­tes? Amics? Ene­mics? Escrip­tors! Sem­bla­ria lògic pen­sar que l'escrip­tor té l'última paraula, però els lec­tors tenen sem­pre la següent i deci­dei­xen qui paga la pena lle­gir i qui no. I, com sem­pre, el temps posa tot­hom al seu lloc.