Un gaudi

Ima­gi­neu, amics lec­tors, que aneu amb autobús, que teniu al davant una mare i un fill d'uns vint-i-cinc anys que par­len de lli­bres i que el noi diu: “Dis­fruto bus­cant lli­bres. És una pas­sada.” Us faria mal a l'ore­lla el verb dis­fru­tar? Cre­ieu que hau­ria de ser als dic­ci­o­na­ris o pen­seu, com Joan Coro­mi­nes, que no cal perquè ja tenim el cata­laníssim verb fruir? És millor dir cer­car que bus­car? Pen­saríeu que qua­li­fi­car de pas­sada l'acció de triar i reme­nar lli­bres és con­seqüència de l'empo­bri­ment del llen­guatge per la pene­tració exces­siva de l'argot juve­nil? El més pro­ba­ble és que una frase tan vul­gar i cor­rent no us cridés l'atenció. Algú diria espontània­ment: “Fru­eixo anant a la recerca de lli­bres. És un gaudi”? Sí! Juro pels nous volums de l'obra com­pleta de Pom­peu Fabra que el noi que s'asseia al meu davant a l'autobús, un noi nor­mal, molt de la seva edat, va dir això a sa mare! Vaig caure de cul i, un cop refet del xoc emo­ci­o­nal, m'ho vaig pren­dre com un home­natge a la llen­gua. La frase que encapçala l'arti­cle és una tosca tra­ducció a la llen­gua del car­rer. L'anècdota ser­veix per recor­dar que la forma lingüística de qual­se­vol acte comu­ni­ca­tiu s'adapta a les cir­cumstàncies i que, lle­vat del noi de l'autobús, ningú no s'expressa de la mateixa manera quan xerra amb els amics que quan declara davant d'un tri­bu­nal.

A Pom­peu Fabra se l'acusa de pre­ten­dre que tot­hom parli amb un rigor ortopèdic, però això és un clixé. Fabra va ela­bo­rar un dic­ci­o­nari nor­ma­tiu i no des­crip­tiu quan el català neces­si­tava una neteja intensa per recons­truir la seva iden­ti­tat pro­funda. A les Con­ver­ses filològiques, en canvi, parla de l'estil fami­liar i de llen­guatge col·loquial per reconèixer for­mes i expres­si­ons no reco­ne­gu­des com a nor­ma­ti­ves però autènti­ques, lícites i pròpies de l'idi­oma. El cas del jove de l'autobús és extra­or­di­nari perquè és just a l'inrevés, el d'una subs­ti­tució dels col·loquia­lis­mes per un regis­tre esmal­tat, insòlita­ment nou­cen­tista en ple segle XXI. Una raresa. Un gaudi.