Balança desajustada
El procés sobiranista a Catalunya ha delimitat de manera diàfana dos interessos. D'un costat, el de l'Estat espanyol i totes les seves institucions centrals; de l'altre, el del Parlament i el del govern de Catalunya, que també, sobre el paper oficial, són “Estat espanyol”, però que mai n'han estat del tot a les dures hores de la realitat. No són interessos anòmals. Tots dos responen a dues legitimitats ara enfrontades: la que dóna el poble espanyol i la que permet el poble català. No cal dir que els representants de la sobirania nacional espanyola, que resideix en el poble espanyol, no reconeixen ni cap altra sobirania ni cap altre poble. Així ho consagra la Constitució que també van votar els catalans. Tot i que també és cert que, si fos pels catalans, la Constitució ara seria una altra i sí que permetria el seu reconeixement. Aquells que demanen de manera obsessiva “diàleg” i arribar a “acords” han de tenir clar que els dos conceptes i els interessos que expressen no són compatibles. I que l'única manera de fer efectiu un diàleg sincer i arribar a uns acords parcialment satisfactoris per a les dues parts ha de ser a través del reconeixement mutu. I això porta, es vulgui o no, al punt de transgressió legal necessari que s'ha de concretar en algun moment a Catalunya. Per això les “estructures d'estat” de què comença a dotar-se la Generalitat, per molt legals que siguin, no són compatibles amb les estructures de l'Estat espanyol. Senzillament perquè, a la curta o a la llarga, pretenen substituir-les. Tot plegat ens porta a un enfrontament que cal que sigui, senzillament, democràtic. Encara que la manera que tenen d'entendre el mateix concepte de “democràcia” catalans i espanyols sigui diferent, perquè diferent és el subjecte que l'ha d'exercir.
En aquesta pugna hi ha un element que expressa una descompensació feridora: els cossos de seguretat. Els de l'Estat, com els de qualsevol altre estat, es permeten vorejar la legalitat i fins i tot desbordar-la en nom d'un principi més sagrat encara, per a alguns, que l'estat de dret: el d'unitat territorial. Hem vist com una pretesa unitat de delictes financers va redactar un informe carregat d'injúries per desacreditar els dirigents del partit polític que havia decidit entomar la voluntat expressada al carrer, com aquest fals document es filtrava a la premsa de Madrid en plena campanya electoral, com el ministre d'Interior no prenia cap mesura, com el sindicat policial espanyol de referència el defensava i com un jutge arxivava la denúncia que havien presentat els principals perjudicats. Hem sentit a dir que la presència del Centre Nacional d'Intel·ligència s'ha redoblat a Catalunya. Hem vist també com uns agents de la Policia Nacional declaraven que obeint “ordres” d'un superior havien redactat un informe sobre els 35 magistrats que a Catalunya havien fet explícit el suport a la consulta, com un diari de Madrid publicava les fotografies del document d'identitat d'aquests jutges i com tampoc el ministre d'Interior aclaria els fets. Hem vist igualment, sovint, com l'actitud de la policia espanyola davant l'exhibició de signes independentistes s'assembla massa a la que aquests cossos perpetraven durant la dictadura, i hem sentit els mateixos insults i exabruptes.
Hem vist com alguns dirigents polítics acusaven els Mossos d'Esquadra d'actuar de la mateixa manera esbiaixada i com alguns portaveus parlamentaris demanaven al conseller d'Interior què faria la policia catalana en el cas que es concretés una consulta “il·legal”. Hem sentit, una vegada i una altra, el mateix conseller proclamant que els Mossos obeiran sempre la més estricta legalitat. Una intenció i una actitud que desnivella la pugna entre els dos interessos. Perquè, si la policia espanyola actua en nom d'un principi que consideren sagrat, al marge de la llei, la policia catalana no té present aquest principi i no es mou ni un mil·límetre del marc legal. És aquesta una descompensació evident. Que perjudica un interès –el del poble de Catalunya– i beneficia l'altre –el del poble espanyol.
