La creu per al casino

En aquest país on des d'un cam­pa­nar sem­pre es pot veure el cam­pa­nar veí, els pobles s'han anat bas­tint al vol­tant de les esglésies i Lla­gos­tera n'és un exem­ple esplèndid. Situ­ada damunt d'un turó per allò d'apro­xi­mar-se a Déu, l'edi­fici de l'església de Sant Feliu s'eleva a l'abast de les mira­des dels que s'hi apro­xi­men des de molts quilòmetres a la rodona i impri­meix tant de caràcter a la població que no és fàcil tro­bar-ne una evo­cació gràfica sense que la línia del cel esti­gui coro­nada per la seva silu­eta. Al cos­tat, les res­tes de les mura­lles i del cas­tell són humils expres­si­ons de la sub­missió històrica dels humans. A mit­jan segle XIX, però, es va anar esvaint l'ombra amplíssima d'aquell cato­li­cisme hereu de la inqui­sició que cons­tituïa un dels pilars fona­men­tals del vell ordre i que man­te­nia fèrri­a­ment els dog­mes reli­gi­o­sos, el temor de Déu i el con­trol sobre vida quo­ti­di­ana. Va ser ales­ho­res quan, pri­mer en un dels car­re­rons cos­te­ruts del casc antic i després en un edi­fici obert a les llums de l'eixam­ple, par­ro­quians amb vocació de ciu­ta­dans van fun­dar el casino, l'enti­tat a la qual aca­ben de con­ce­dir la Creu de Sant Jordi. Una enti­tat que, amb els anys i l'empenta de les bon­dats econòmiques de la indústria tapera i d'una soci­e­tat ati­ada pels estímuls del raci­o­na­lisme, de l'huma­nisme o el lliu­re­pen­sa­ment, va gua­nyar prou presència per dis­cu­tir a l'església la con­dició d'emblema local. Són nom­bro­sos els par­ti­da­ris d'atri­buir la cre­ació d'enti­tats com el Casino Lla­gos­te­renc a la influència dels francmaçons. Aquells expo­nents del dis­cret encant de la bur­ge­sia que han ano­me­nat fills de la llum, que defen­sa­ven el progrés, el con­reu de la ciència, de la savi­esa, de l'art, dels bons sen­ti­ments, dels llaços de soli­da­ri­tat i els tres cèlebres lemes de la revo­lució fran­cesa: lli­ber­tat, igual­tat i fra­ter­ni­tat. A aques­tes ter­res, l'asso­ci­a­ci­o­nisme que va fun­dar casi­nos, cen­tres i ate­neus –fos­sin d'ins­pi­ració maçona, repu­bli­cana o anar­quista–, ama­rats tots d'aque­lla fe en la for­mació per­so­nal, la ciència i la cul­tura com a for­ces eman­ci­pa­do­res, va cris­tal·lit­zar de manera extra­or­dinària­ment il·lusi­o­nada en una república que l'exèrcit, el cato­li­cisme més fosc i l'oli­gar­quia van escla­far i que ara evo­quem des d'una pers­pec­tiva tràgica. Després dels llarguíssims anys del fran­quisme, que van pene­trar molt més del que mai s'ha reco­ne­gut en l'ànima del país, de les tris­tes lògiques de la Tran­sició i del des­pres­tigi que sem­pre cau damunt dels vençuts, no ha estat pos­si­ble con­nec­tar amb aque­lla tra­dició llu­mi­nosa.

El Casino Lla­gos­te­renc, que sem­pre ha fet una funció social impres­cin­di­ble i que ara, entre altres coses, impulsa l'Escola de Música i ha sig­nat un acord amb l'enti­tat Can Toni de les Eugues, que dóna una nova vida als lli­bres usats, ens ho hau­ria de recor­dar, i el reco­nei­xe­ment d'aquesta set­mana, encara que sigui amb una creu i un sant, que són ele­ments més pro­pis de la tra­dició adversària, és una petita i breu ale­nada de justícia històrica.