Montserrat

Al cre­uar els Alps per anar a esti­ue­jar a Itàlia, les dames ale­ma­nyes tan­ca­ven les cor­ti­nes dels seus car­ru­at­ges per no haver de con­tem­plar els agres­sius per­fils de les mun­ta­nyes. Els Alps eren de mal gust per a la bona soci­e­tat de finals del segle XVIII. L'anècdota, que va escriure la mare de Scho­pen­ha­uer, la recull Rafael Argu­llol al seu lli­bre Mal­dita per­fección. És clar que només una gene­ració més tard l'art es va abo­car a la natura. Fins i tot Ric­hard Strauss va com­pon­dre la Sim­fo­nia alpina. No sé què hau­rien fet les dames ale­ma­nyes si hagues­sin hagut de pas­sar per Mont­ser­rat. Vull creure que el seu mag­ne­tisme i sin­gu­la­ri­tat de for­mes les hau­ria man­tin­gut amb les cor­ti­nes ober­tes. També Mont­ser­rat i les seves parets arro­do­ni­des ha gene­rat art, i lite­ra­tura, Defoe, Mann, Ver­da­guer, lle­gen­des, cançons, odes. La mun­ta­nya mística, epi­cen­tre espi­ri­tual amb la More­neta con­voca demà a festa. Mató, gale­tes, i tomàquets en la cursa de telefèrics i cre­ma­lle­res, excur­si­o­nis­tes i dego­talls. La mala consciència urbana sado­llada en un paratge digne d'extra­ter­res­tres. De fet hi ha qui de nit s'hi con­cen­tra per fer avis­ta­ments d'ovnis. I això que tots en som, d'extra­ter­res­tres, perquè en la nos­tra com­po­sició hi ha aigua dels come­tes que van caure damunt la Terra. Ho defensa el poeta, pre­si­dent del Conca, Car­les Duarte i Mont­ser­rat. Ell que sem­pre mira cap als estels, la lluna, les nebu­lo­ses, galàxies i pla­ne­tes, és també cons­truc­tor del bon gust, a través dels seus ver­sos. Con­nec­tat amb l'uni­vers, i amb la natura, el seu dar­rer lli­bre Alba del ves­pre, ha rebut el premi de la Crítica cata­lana. L'Alba del ves­pre és el cre­pus­cle, el moment cul­mi­nant del dia, en què el sol s'ha post, i encara no es veuen les estre­lles. Alba i ves­pre, moments con­tra­dic­to­ris que per­me­ten que s'escoli Le rayon vert, el de Roh­mer i de Jules Verne. Llum de magen­tes i tur­que­ses, cel trans­pa­rent, que en els ver­sos de Duarte ens con­vi­den a trans­cen­dir, sense cor­ti­nes, tenint pre­sent el vin­cle que ens uneix amb la natu­ra­lesa.