Kitej

Kitej és una ciu­tat lle­gendària que habita en l'ima­gi­nari rus i que pro­ta­go­nitza una òpera de Rimski-Kórsakov for­nida amb la tra­dició popu­lar i diver­ses fabu­la­ci­ons literàries: La lle­genda de la ciu­tat invi­si­ble de Kitej, de la qual demà, 30 d'abril, es farà al Liceu la cin­quena i última repre­sen­tació d'un esplèndid mun­tatge que ha supo­sat el retorn al tea­tre d'una obra que s'hi havia fet invi­si­ble durant més de qua­ranta anys havent-hi tin­gut un èxit espec­ta­cu­lar en els anys ante­ri­ors a la Guerra Civil. En la tra­dició lle­gendària, Kitej s'hau­ria sub­mer­git davant de la invasió dels mon­gols a prin­cipi del segle XIII. En l'òpera (en què, tal com van arri­bar a ser refe­rits a Rússia tots els inva­sors asiàtics, els ata­cants són ano­me­nats tàtars, ori­ginària­ment una tribu mon­gol) la ciu­tat es fa invi­si­ble, la qual cosa es fa molt sug­ges­tiva en el ter­reny de l'art, que pot par­ti­ci­par del desig de fer visi­ble allò invi­si­ble.

El gran Tols­toi va afir­mar: “Només les coses espi­ri­tu­als exis­tei­xen en rea­li­tat, i el món mate­rial només és una il·lusió.” Dei­xaré, però, de banda la metafísica i ni tan sols par­laré de l'ànima russa, tan invo­cada a propòsit d'aquesta òpera de Rimski-Kórsakov. El cas és que en el bri­llant mun­tatge escènic de Dmi­tri Txer­ni­akov, que també signa una enllu­er­na­dora esce­no­gra­fia que en el pri­mer acte fas­cina amb un camp de blat pictòric, els tàtars (històrica­ment la comu­ni­tat més per­se­guida de Cri­mea, on ara s'ama­guen amb la por de ser cas­ti­gats pel seu posi­ci­o­na­ment con­trari a la par­tició d'Ucraïna) es recon­ver­tei­xen en una banda de la màfia russa. Es tracta de saber iden­ti­fi­car en el pre­sent què és el mal i dei­xar d'ima­gi­nar tàtars. A l'òpera, la ciu­tat es fa invi­si­ble i fa recu­lar els ata­cants, però els seus habi­tants perei­xen (inclosa Fevrònia, l'heroïna que en prin­cipi busca fer el bé enmig de la natura) per renéixer en una altra vida. Com ho podríem fer per fer-nos invi­si­bles al mal i con­ti­nuar vivint en aquest món? La vida ja seria una altra.