La felicitat a Can Mau

Tots ja tenen una edat, però m'expliquen (i m'ho crec) que es coneixen i s'estimen des de ben petits. Que ja eren amics quan, al Cau, compartien cantimplores, tirites i llanternes en les primeres excursions, maldecaps en les responsabilitats assignades i pors en les iniciàtiques aventures infantils.

Em diuen que han anat fent el camí de la vida junts; que amb les seves dones (que també ha estat còmplices d'aquesta amistat tan especial) han viscut les il·lusions i els secrets dels primers enamoraments, han anat treballant la maduresa de l'amor i el deure i l'alegria de la descendència.

Em diuen que quan un ha estat malalt els altres s'han ocupat de les seves coses i han vetllat perquè l'univers familiar de l'amic no trontollés. Em diuen que han celebrat junts els naixements dels fills (i ara ja dels néts), les preocupacions per veure'ls créixer, formar-se, trobar la primera feina, enamorar-se, desenamorar-se, frustrar-se i ser feliços. Em diuen que han patit les tristeses junts, que plegats han afrontat reptes personals i professionals amb generositat i optimisme. Em diuen que quan un porta el braç enguixat, l'altre ajuda que l'hort i la logística quotidiana del camarada segueixi endavant. Però sobretot, un d'ells, un estimat també amic meu, em diu que faci sol, nevi o plogui, es troben cada setmana per fer un esmorzar de forquilla d'aquells que deriven en una tertúlia reconfortant. Que gaudeixen d'esplèndides llesques de pa ben amassat, d'ous ferrats amb cansalada, de la sobrassada casolana que varen fer a la darrera matança, d'un vi bo de batalla i de carajillos d'un anís ja introbable.

Em diuen que riuen, beuen i fumen més del que expliquen i que son feliços tant com expliquen i... no en dubto. Em diuen que són hospitalaris, amics dels seus amics, solidaris, radicals en allò en què a vegades no haurien de ser-ho i tous en allò en què potser haurien de mostrar més contundència, i... no en dubto. Em diuen que aquells esmorzars són pantagruèlics, memorables i entranyables, i... tampoc no en dubto. I, finalment, tot i que em diuen que en aquests àpats privats no hi van mai senyores, jo, ara que m'han dit tantes i tantes coses... no m'ho vull creure.