Dues cares d'Europa

Deuen ser mol­tes més, però per les fina­li­tats que es per­se­guei­xen podem reduir-ho a tan sols dues de total­ment contràries. Una, gene­ral­ment ben­vin­guda arreu, i l'altra, més aviat nociva i rebut­jada pels qui tenen una sana pre­o­cu­pació per les millo­res soci­als.

Aquesta idea, d'una Europa rebut­ja­ble, sovint costa d'accep­tar-la a molta gent per a la qual Europa és sinònim de progrés, de bon futur, de civi­lit­zació... Això és veri­tat fins a cert punt, espe­ci­al­ment per als que viuen en qual­se­vol país de la península Ibèrica, que va ser espe­ci­al­ment mal­trac­tada per les dre­tes tota­litàries durant tants anys del segle XX.

Gai­rebé mig segle d'opressió del binomi Franco-Oli­veira Sala­zar, que el que menys volia era con­ta­mi­nar-se amb idees “euro­pees” i sí, en canvi, man­te­nir-se al marge del desen­vo­lu­pa­ment social de molts països. Foren temps en què el que es fil­trava des d'Europa era sem­pre aire refres­cant en aque­lla xafo­gor. No en va, l'Espa­nya de Franco –i pot­ser és el mateix desig de la de Rajoy i com­pa­nyia– pre­su­mia de ser “la reserva espi­ri­tual d'Europa”.

Però no podem per­dre de vista, tam­poc, els veri­ta­bles mons­tres que ha sigut capaç de crear la “civi­lit­zació” euro­pea. I no cal pen­sar només en el nazisme i el fei­xisme del segle XX, sinó també en tot el colo­ni­a­lisme ante­rior que va fer tant de mal arreu del món amb l'excusa de civi­lit­zar-lo.

Els bene­fi­cis econòmics obtin­guts impo­sa­ren per la força la idea que civi­lit­zar ho jus­ti­fi­cava tot. D'això en tenim exem­ples molt clars i fins i tot de recents per ter­res de l'Amèrica Lla­tina... Pot­ser per això els que en som fills som més sus­cep­ti­bles a recor­dar el mal que ens ha fet l'euro­cen­trisme.

Per tot això m'ha il·lusi­o­nat molt que això que ara en diuen “nova esquerra cata­lana” hagi triat un per­so­natge com Josep-Maria Ter­ri­ca­bras per mirar que sigui euro­di­pu­tat.

Es tracta de dei­xar clar que els cata­lans tenen la mirada fixada en Europa, però no pas en l'Europa rebut­ja­ble, sinó en l'Europa que tots desit­gem. Efec­ti­va­ment, no es tracta d'accep­tar pas­si­va­ment tot el que dis­po­sin les for­ces con­ser­va­do­res, sinó “fer més Europa”.

Té tota la raó en Terri quan pro­clama que s'ha de tenir més interès per Europa, per tal d'influir-hi i també per millo­rar-la. No es tracta d'arri­bar-hi, com molts euro­peus s'han pre­sen­tat a dife­rents indrets del món, a tall d'evan­ge­lit­za­dors, però sí de sumar-se a les mol­tes for­ces que volen millo­rar-la, que no són pre­ci­sa­ment les espa­nyo­les.

Què es pot espe­rar d'un govern que dis­posa d'espècimens com en Wert i en Gallardón i el mateix Rajoy? Són autèntics exem­ples repre­sen­ta­tius de la famosa “reserva moral”.

Per endin­sar-se veri­ta­ble­ment a Europa i apro­fi­tar-se'n, a Cata­lu­nya li calen per­so­nes que la cone­guin i que l'enten­guin. Es reque­rei­xen per­so­nes que puguin i sàpiguen dia­lo­gar i res­pec­tar l'opinió dels altres, espe­ci­al­ment quan aquesta és res­pec­ta­ble. Es neces­si­ten per­so­nes, com també ho és en Ter­ri­ca­bras, que sàpiguen pen­sar i ana­lit­zar.

És aquesta pre­ci­sa­ment la neces­si­tat que té Cata­lu­nya per a la seva repre­sen­tació al Par­la­ment Euro­peu: gent que sàpiga pen­sar, que s'atre­veixi a fer-ho. Llàstima que com en Terri no n'hi hagi molts més!