De set en set
Alemany
Catalunya hauria de mimar una mica més els estudis de la llengua alemanya. Vaja, no “una mica més”, sinó, simplement, “una mica”, sense el “més”, perquè, certament, ara com ara no els mima gens ni mica. Però ja s'entén que els catalans portem un retard lingüístic acumulat que, des de fa dècades, ens fa anar amb el pas canviat. Els més grans de les generacions coetànies que van tenir la sort d'estudiar una llengua estrangera durant l'etapa de formació se les van haver amb el francès. A les escoles de secundària s'hi feia francès, però no s'hi devia fer amb gaire eficàcia i eficiència perquè, ara, de tots els milers d'alumnes que van “aprendre” francès, ben pocs el fan servir per parlar-lo, llegir-lo, escriure'l i, ni tan sols, escoltar-lo. Quan el francès va caure, va entrar la necessitat de l'anglès. La societat intuïa que el francès no serviria per res i que l'anglès serviria per molt. A diferència del francès, però, que les generacions paternes en sabien alguna paraula solta o alguna construcció elemental, de l'anglès no en sabien res o gairebé res. Així, es va posar (s'hauria d'haver posat) en marxa l'ascensor social: per primera vegada es formava (s'hauria d'haver format) una generació coneixedora d'una llengua que la generació anterior desconeixia. En paral·lel amb el descobriment de l'anglès com a pedra filosofal, a Catalunya va succeir un fet lingüístic que no succeeix en altres països i que podríem qualificar de propina. Catalunya va accedir al restabliment de la pròpia llengua, el català, en la vida pública i acadèmica. És a dir, que quan ens havíem de centrar obsessivament a aprendre l'anglès, ens vam haver d'entretenir a (re)adquirir el català. I no cal dir que si una missió era prioritària, l'altra era urgent. Prop de quatre dècades després, ha passat el que havia de passar: ni excel·lim en català, ni en anglès. El cas és que seguim amb el peu canviat. I algú em pot dir per què és pràcticament impossible aprendre alemany a Catalunya en qualsevol nivell de l'ensenyament públic?
