‘Semibancs'
El fenomen de la globalització fa que hi hagi un milió i mig de persones a Catalunya procedents dels països més llunyans del món, que en el nostre mercat hi trobem cotxes coreans i gas algerià i que en estats emergents com la Xina o el Brasil s'hi puguin comprar productes catalans. En virtut d'aquesta globalització, el sistema financer dóna un poder enorme als bancs, que tenen la pota a tot arreu, i ha multiplicat el poder dels que jo anomeno semibancs. Em refereixo als fons d'inversió o de pensions, que acumulen o poden acumular quantitats enormes de capital, aportat per milers o centenars de milers de persones. No creen diner com els bancs, però el recullen i l'inverteixen. Els titulars d'aquests semibancs poden ser els bombers de la ciutat d'Austin, a l'estat de Texas –un fons de pensions–, el fons públic que recull els beneficis dels pous de petroli a Noruega, o el conglomerat Berkshire Hathaway, que controla el magnat americà Warren Buffet i que és quasi tan important com Microsoft, Google o la petroliera Exxon. Els exemples que he posat són reals.
Aquests semibancs recullen recursos del sector privat o del públic i els inverteixen on els sembla bé. Warren Buffet ho fa en ferrocarrils italians, empreses alimentàries o operacions d'assegurances. No es casen amb cap empresa i el divorci és el principi general, o sigui que avui els atreuen les inversions a l'Índia i l'endemà se'n desprenen per anar a Portugal o al futur Barcelona World –això sí que és imaginat–. El seu únic objectiu és aconseguir el màxim benefici per als seus inversors, siguin els bombers texans, els ciutadans noruecs o els subscriptors del fons Berkshire Hathaway. Els semibancs també es poden dedicar a comprar crèdits fallits o immobles a preu de saldo dels bancs de l'estat. Banc Sabadell, per exemple, ha posat a la venda crèdits impagats per un import nominal de 20.000 milions d'euros a un preu que pot oscil·lar entre 100 o 150 milions; són fallits que tenen coberts amb provisions. Els compradors faran el paper del cobrador del frac a casa nostra, que es dedica a visitar morosos vestit d'etiqueta per tal de posar en evidència davant dels veïns el titular d'un crèdit que no paga.
El que em preocupa de tots aquests semibancs és que es perd totalment la personalitat de l'empresa en què han invertit i es trenquen les relacions del morós amb qui ha concedit el crèdit. No em negaran que un cobrador del frac no és precisament un ambaixador de les bones maneres. Una empresa hauria de ser un conjunt homogeni de capital, treball i producte o servei. El bomber d'Austin no sap on s'han invertit els seus estalvis i el comprador d'un crèdit només veu xifres en lloc de persones.
La solució només pot implicar la pressió social. Un article del The Wall Street Journal diu que les reclamacions dels accionistes sobre temes socials i de medi ambient comencen a ser escoltades pels dirigents. Alguna cosa es mou. Els metges han de diagnosticar el problema, abans que res, i veure si és un mal lleig, un simple refredat o una manifestació lògica del sistema financer, que tenim davant dels nassos. En parlen a l'Iese o a l'Esade? Busquen respostes dintre del sistema?
