Diumenge fabril
Davant la séquia que antigament proporcionava aigua a les fàbriques tèxtils d'on va sorgir la ciutat moderna, un grup de gent ens hem ajuntat per escoltar la ruta guiada de l'historiador Jaume Prat. Som a Salt, població capdavantera en la immigració catalana, aquest diumenge de sol amb què acaba l'ennuvolada setmana del Primer de Maig, durant la qual ens han tornat a fuetejar les xifres inabastables de l'atur. Aquí, davant el raig que baixa pel canal, entre la gentada que commemora el passat fabril de les generacions que van cimentar el present, acompanyats per treballadors i treballadores d'uns barris que saben què és lluitar per obrir-se pas, sembla que encara es pugui escoltar la rialla de les antigues teixidores per damunt la fressa de les bobines i dels esternuts dels que respiraven la borra. En Jaume ens mostra les restes de fàbriques oblidades, com la Mulleras, i ens parla de les cases dels antics obrers, construccions modestes però respectuoses amb les persones que les habitaven. En destaca sobretot dos aspectes: totes tenien un ampli rebedor preparat per si calia convertir-lo en un petit comerç i també un pati al darrere perquè resultava més productiu passar les hores d'oci a l'hort que no pas al bar. Aquesta postal idíl·lica, és clar, té el seu contrapunt en les fotografies de les antigues plantilles, espectres de temps famolencs atrapats en l'instant que el fotògraf va retratar i que ens mostra a primera fila nens de deu anys reclutats per treballar als telers al costat dels adults. Són records d'una època de penes i escassetats més o menys suavitzades pel pas dels anys, quan hi havia patrons que es preocupaven una mica més pels treballadors i treballadores que sentien orgull de formar part de l'empresa. Passejant pels carrers del Veïnat de Salt ens envolten totes les races del món i també els saltencs de tota la vida, els blocs bigarrats i els balcons amb banderes estelades, però de crispació, aquesta paraula de moda entre polítics distants, no en trobem pas enlloc. Ens acompanya també la bibliotecària Belén Santamaría, que juntament amb en Jaume i les associacions de veïns saltenques han organitzat la ruta i les jornades tèxtils del cap de setmana. Una bibliotecària regalant hores extraordinàries és el més allunyat del que hi ha a la crispació. Acabem davant la façana de la Coma Cros, imaginant novament les rialles imbatibles de les antigues teixidores. Ara ningú no riu quan treballa.