UE i democràcia nacional
La política europea és fruit, no pot ser d'altra manera, del consens. La UE és una federació imperfecta a mig camí d'una confederació d'estats i, per tant, les decisions han de ser necessàriament fruit del consens d'aquests, més que de decisions del govern de la UE, la Comissió, que té un poder executiu limitat. Tota decisió fruit d'un consens és necessàriament lenta i poc incisiva i decisiva. Quan fa deu anys i com a conseqüència de l'esfondrament de l'univers comunista els països de l'est d'Europa, Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Romania, Bulgària, Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia i, recentment, Croàcia varen demanar l'ingrés a la Unió, es va acceptar, donant per fet que tots complirien els requisits formals com a règims democràtics tal com havien estat definits el 1993 a la Declaració de Copenhaguen. Els avantatges del mercat comú i els ajuts al desenvolupament procedents de la Unió serien un estímul permanent per al manteniment i aprofundiment de la democràcia. No ha estat el cas, la força del nacionalisme i el desprestigi dels partits d'esquerra afectats per seriosos casos de corrupció a la dècada dels noranta han donat pas a un protagonisme dels partits de dreta radical i nacionalisme extrem que avui posa en perill la mateixa estabilitat de la Unió. La suavitat, el poder tou, de la UE teòricament hauria de ser més eficaç que un poder més directe, extern i executiu com és el dels EUA, perquè és aquell més polític, més integral i més transformador. La paradoxa d'aquest poder és que té a dintre seu la llavor de la seva pròpia ineficàcia per la incapacitat de donar una resposta directa quan és necessària. La suavitat fa aquest poder eficaç, però és la mateixa suavitat el que el condemna a la irrellevància en situacions crítiques i de tensió o on es necessita una ràpida resposta.
En tant que candidats a la UE tots aquests estats van intentar demostrar la seva adhesió a la democràcia, l'equilibri de poder i la transparència. L'exprimer ministre d'Eslovàquia Vladimir Meciar, polític autoritari, va perdre les eleccions el 1998 per intentar modificar l'equilibri de poder en favor de l'executiu i en detriment del legislatiu. L'exprimer ministre de Croàcia Ivo Sanader va ser jutjat i empresonat per corrupció, Bulgària i Romania van reformar el 2007 el seu sistema judicial i van crear oficines per combatre el suborn. Va ser un miratge, una vegada membres de la UE, molts d'aquests estats amb majories parlamentàries fortes han modificat les regles del joc democràtic per perpetuar-se en el poder. A Hongria el partit d'extrema dreta de Viktor Orbán, Fidesz, va guanyar les eleccions amb el 53% dels vots i això amb el sistema electoral hongarès li ha donat més de les dues terceres parts del Parlament i li ha permès modificar la Constitució nacional sense la intervenció de cap altre partit i, en conseqüència, purgar el sistema judicial de jutges “deslleials amb el govern” i condicionar la llibertat d'expressió.
El sistema és sempre el mateix, partits nacionalistes que per desprestigi de la política arriben al poder i canvien la Constitució per mantenir una dictadura amb aparença de democràcia, amb eleccions més formals que reals i amb maneres polítiques similars a les empleades per Putin a la Federació Russa. No té la UE mecanismes per evitar aquests excessos. Quan el Fidesz a Hongria va decapitar el sistema judicial reduint l'edat de jubilació de 70 a 62 anys, la UE no va poder fer res més que denunciar Hongria per discriminació per edat, però els jutges expulsats no varen ser reintegrats a les seves funcions.
Fins ara Polònia ha estat una excepció en què el primer ministre Donald Tusk ha estat elegit com a alternativa al populista Jaroslaw Kaczynski, que va posar en evidència una política demagògica i autoritària quan va governar el 2006 i el 2007. La política polonesa, profundament integrada econòmicament amb Alemanya, li ha permès ser en els darrers anys l'estat europeu que més ha crescut.
Avui la UE s'enfronta al fet que no pot canviar les regles del Club, on certs membres practiquen conductes en radical oposició als principis de transparència, llibertat d'opinió i democràcia de la Unió. Si no es corregeix serà l'inici d'un dany a la UE perquè portarà altres estats membres a protegir-se i, per tant, a la inevitable reducció de la cohesió, principi que sustenta l'èxit de la UE.
