Bascos

Aquest cap de setmana em van convidar al dinar anual dels socis de la Penya Barcelonista de Besalú. Només d'arribar em va sobtar veure més ikurrins que no pas senyeres o banderes culers; ja n'hi havia, però es veien superades per la basca. També hi havia més samarretes de la Real Sociedad i de l'Athletic Club de Bilbao que no pas del Barça. Hi havia un motiu. Entre els comensals entaulats a la placeta de Sant Vicenç, els integrants de tres corals basques que venien de Donosti i d'altres pobles del voltant. La casualitat va fer que la germana d'una de les penyistes que està casada amb un basc que és parent d'una de les veus cantants dels cors, els convidés a fer parada i fonda a Besalú. Així, aprofitant que per primer cop s'havien ajuntat les tres corals per fer una sortida pel nostre país, s'agermanaven al voltant d'una taula ben parada dos pobles amb interessos semblants però amb dues maneres diferents d'abordar-los. Els “Gora Euskadi askatuta” i “Visca Catalunya lliure” van retrunyir per les parets de la façana de l'església parroquial que beneïa aquella trobada. I els haurien d'haver sentit entonar Els segadors i refilar El rossinyol, posava la pell de gallina. Una de les cantants m'explicava que les havien inclòs en el repertori que canten habitualment perquè els encanta la lletra de les dues peces però pel respecte que tenen pel català. Cançons que combinen amb les basques, que els són més pròpies. Tonades que, entre d'altres temes, reflecteixen les lluites sagnants entre germans que han marcat la vida d'Euskalerria. I a propòsit d'això, la mateixa persona, que a més resulta que és regidora per Sortu a l'Ajuntament de Fuenterrabia, em feia una confessió: “Sempre que vinc a Catalunya aprenc, però, ara més que mai, vinc a aprendre.” Reconeixia que ells s'havien equivocat al fer servir la violència per aconseguir els seus objectius i que malgrat el concert econòmic ho havien pagat molt car. “No punxeu –em deia–, que nosaltres, els bascos, us venim al darrere.”