La columna
Alcanar
Aviat farà quaranta anys d'aquella primera visita al poble del Montsià, no gaire lluny d'uns Alfacs –que havien de sonar a tragèdia– ni d'una fàbrica de ciment que pudia a negoci de temps obscurs. M'invitava un canareu que vivia entre Frankfurt i Heidelberg, el periodista radiofònic Joan Esteller, cantautor amb un guitarrista gallec. El duo Joan y José havien cantat i cantaven contra un franquisme fastigós, als treballadors espanyols destinats a salvar l'economia d'Espanya... que els foragitava, però que els necessitava.
L'idil·li amb Alcanar va durar anys. Quin gran alcalde aquell Batiste Beltran! Més tard vaig ser allà a l'hora de la nova biblioteca Trinitari Fabregat, l'autor de Jardins ignorats o a l'hora de presentar, editada per Caixa de Catalunya –jo era membre del seu consell d'administració en dies encara clars–, d'una monografia econòmica sobre la comarca del Montsià. Més tard he visitat sovint el modèlic restaurant d'uns amics de les Cases d'Alcanar: el Racó del Port.
Víctor Canicio, tortosí –d'on era també un dels millors poetes catalans, Gerard Vergés–, m'envia un exemplar de la V Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar, a cura de Tomàs Camacho, professor i poeta de sensibilitat esmolada: “Tota paraula naix del silenci / i esdevé silenci quan tot s'acaba.” Amb aportacions poètiques com la de Josepa Ribera Vallès, que pregunten i reclamen respostes: “Com aneu? Què ens espera? Serem, a la fi, lliures?” I en un homenatge al poeta, narrador i traductor, Víctor Canicio, Jesús M. Tibau assaja aquesta síntesi programàtica: “Un escriu per enfurir els déus que, / evidentment, no et llegeixen.” Alcanar ens recorda que la geografia catalana és molt més rica que la dels tòpics oficials.