Monzó, sisplau!

Quina és la diferència entre una cam­pa­nya elec­to­ral i una altra? Pot­ser que en aquesta dar­rera hi ha menys recur­sos. Pocs car­tells, escassíssi­mes tan­ques. I amb això n'hi ha prou. I gràcies. Pel que fa a la posada en escena –encara pit­jor, a l'estratègia–, és cal­cada a l'ante­rior. De poc es nota i de poc es veu l'ano­ma­lia política que viu aquest país amb un procés que se suposa excep­ci­o­nal. Per això es fan tant d'agrair les excep­ci­ons. Com ara l'entrada en cam­pa­nya de Quim Monzó, que només amb dues piu­la­des ha ava­lo­tat el trist galli­ner. En el pri­mer l'escrip­tor recu­pera l'art del redolí popu­lar: “De Ter­rassa sou l'estel, d'en Pere, la font que encisa / Deu-nos aigua i llum del cel, Verge i Mare de la cleca.” En el segon, es declara autor/a de l'atac al pri­mer secre­tari del PSC: “Ho con­fesso: la dona de classe mit­jana sóc jo.” Empor­tats per la febrada de trans­cendència habi­tual, n'hi haurà que cri­ti­ca­ran la jugada per “frívola”. Han donat tanta trans­cendència a una agressió que no va dei­xar marca, n'han tret tant de pro­fit polític, que bur­lar-se'n sem­bla un ana­tema. Entre tant d'avor­ri­ment con­ven­tual, glòria als heret­ges. Mai una acció tan prima havia tin­gut tant de ressò. Quim Monzó ens torna al món de la sàtira necessària. La cam­pa­nya s'ha encès! Encara res­so­nen les crítiques del sant ofici con­tra un anunci de Desi­gual que iro­nit­zava sobre la mater­ni­tat tram­posa. Mise­ricòrdia! Sense Monzó, Desi­gual i Xavi Cas­ti­llo, només ens que­da­ria la cam­pa­nya. I la mort per ina­nició men­tal.