A l'amic Pasqual Legido

Quan, de petit, vaig estudiar a Barcelona, cada tarda anava a fer els deures a les oficines que comandava un meu oncle, a la casa del qual vivia. Habitatge i oficines estaven a diferent replà del mateix immoble i l'oncle em controlava des del seu despatx. Si acabava la feina aviat, em feia ajudar els vailets, un xic més grans que jo, que venien a hores a posar al dia els arxius de clients i proveïdors. Amb un d'ells hi vaig intimar molt. Cada cop que passava, mirava sempre de reüll el que jo feia i acabàvem parlant dels meus estudis i de les meves aficions. Jo, quan tenia pocs deures i no havia d'arxivar, em dedicava, d'amagat, a escriure historietes en una llibreta molt reservada. Però ell, el Pasqual Legido Huertas, que així es deia, un dia em va agafar de sorpresa i vaig haver de deixar-li llegir aquelles narracions infantils. Lluny de riure-se'n, em va anar animant sempre a seguir escrivint i, un dia, fins i tot, se me'n va emportar uns versos, amb la intenció de fer-los publicar en una revista. Al seu torn, m'explicava aventures futbolístiques. Jugava de porter en un dels equips juvenils del Barça –em sembla– i em parlava d'en Ramallets i de l'Estrems (porters del primer equip). Quan vaig deixar Barcelona el 1958 li vaig perdre la pista, al Pasqual. I un dia, l'any passat, veient de casualitat el programa Hay una cosa que te quiero decir se'm va ocórrer que a mi em succeïa un cas semblant als de la tele. Feia uns seixanta anys que no havia vist el Pasqual. I m'hauria agradat explicar al vell amic que, efectivament, havia continuat amb la dèria d'escriure i alguna cosa havia fet, petita, és clar, en el món de la cultura. Però jo no estava pas per anar a la tele. I vaig començar la indagació pel meu compte. Vaig localitzar, en efecte, on vivia el Pasqual. La seva esposa, que és la que es va posar al telèfon, em va dir que estava delicat i sordejava, però que el retrobament li feia molta il·lusió i que ja m'escriuria. La carta no va arribar mai. Vaig deduir que devia estar més malalt del que semblava. Calia anar a veure'l. Però també vaig dubtar de si el podia ferir que el veiés tan allunyat del seu aspecte d'abans. Vaig deixar passar un temps. Massa. Fa poc, la seva dona em va telefonar per donar-me la mala notícia: el Pasqual havia mort. Vaig quedar trist i frustrat. L'abraçada prevista havia quedat pendent. Per sort, li havia enviat un llibre meu i em diuen que en va fer lectures i relectures, emocionat. El lector em perdonarà que li dediqui aquest petit homenatge. Coses del cor.