L'aire que mata

Fa una colla d'anys els membres d'un equip de TV3 vàrem fer un reportatge sobre la contaminació a Ciutat de Mèxic. La capital mexicana encara ara és una de les ciutat que té l'aire més brut del món, però aleshores era com respirar tot el dia un puré de merda. Un bolet negre cobria la metròpoli, ubicada en una vall envoltada de turons. La falta de circulació de l'aire amb els cotxes expulsant partícules a dojo i una planta petroliera pròxima formaven el cercle letal d'un ambient irrespirable i pudent.

Recordo la visita a un hospital infantil on hi havia desenes de nens petits com ratetes, segons els metges, per culpa del plom acumulat a la sang. Ens varen explicar que la gran majoria d'aquelles criatures mai no podrien tenir un desenvolupament intel·lectual normal perquè l'efecte dels contaminants els ho impediria. Potser d'aquella experiència m'ha quedat la mania de fregar-me de tant en tant el front amb el mocador per veure si surt gaire negre.

Un estudi elaborat per l'Organització Mundial de la Salut demostra que no cal agafar l'avió i travessar l'atlàntic per viure l'asfixiant experiència mexicana. Els habitants del noranta per cent de les grans ciutats del planeta en tenim prou amb sortir al carrer per respirar un aire que supera els nivells màxims de contaminació recomanats.

La combinació d'industrialització accelerada i superpoblació fa que nou de cada deu persones visquin en ambients insans i que una de cada vuit defuncions siguin per aquesta causa. Barcelona i Madrid formen part de la llista d'urbs on el problema s'agreuja. Però potser perquè molts tenim càrrecs de consciencia l'exigència d'un ambient net no té gaire predicament i cal imposar mesures, com ja han fet a Londres o a Paris. Perquè tal com anem, quan ens adonem de la magnitud de la tragèdia ja serà massa tard.