El dret a esborrar

La Unió Europea ha ordenat a Google que accepte l'anomenat “dret a l'oblit”. Això és que qualsevol persona pot demanar al gegant californià que esborre les dades que no considera convenient que apareguen en el seu cercador, referents a ell mateix. És una decisió important, rellevant.

Personalment, estic totalment d'acord amb aquest dret. Crec que una persona té dret a aconseguir que una cosa que va fer fa anys, una fotografia que li van fer o un malentès qualsevol no aparega en primera fila quan poses el seu nom al cercador. L'exemple típic: una broma universitària juvenil et pot crear problemes quan busques feina.

Però l'experiència a Vilaweb m'indica clarament que aquest bon ús és ràpidament superat per un de dolent i contradictori: el dret a esborrar. Aquests anys ens hem trobat tot de gent que ens demanava esborrar alguna notícia perquè el seu nom quan cercaves al Google hi apareixia vinculat. I saben què? La immensa majoria eren criminals condemnats. Criminals condemnats que pagaven advocats exigents perquè feren la feina bruta.

Els arguments eren de tota mena. Des d'aquells que deien que el delicte ja havia prescrit perquè la condemna era completa fins als que simplement amenaçaven de fer-te a tu allò pel qual van ser condemnats. No recorde gairebé cap cas de ningú que haja demanat esborrar una foto pels cabells que portava aleshores, per una ampolla que dugués a la mà o per qualsevol cosa menor i comprensible.

És cert que la Unió Europea ha posat límits al “dret a l'oblit” i ha intentat que no esdevinga el dret a esborrar. Però no cal que ens enganyem: això acabarà sent el dret a esborrar. I seran els qui tenen interessos poderosos per a ser esborrats aquells qui esborraran les petjades.