Ni cas

La gent amb més seny i conei­xe­ment d'aquest tèrbol país coin­ci­dirà amb el cro­nista que la pròxima vegada, ni cas. De què par­lem? De la història del mes. Més aviat, de la his­to­ri­eta, amb el permís dels segui­dors de l'edi­to­rial Bru­guera i del Saló del Còmic, que obre avui les por­tes. Visca el saló i Car­les San­ta­ma­ria! Repren­guem el fil. Pere Navarro va patir a l'entrada de missa una tro­bada imper­ti­nent. Una feli­gresa, segons ell, li va amo­llar un cop de puny. Asses­so­rat vés a saber per qui, va voler con­ver­tir la gran­di­osa i lamen­ta­ble agressió en una tragèdia grega. Amb el permís de Sòfocles. Tot seguit, el pri­mer secre­tari del PSC se'n va anar a Madrid a ento­nar la can­tata de la tensió, la cris­pació i la violència. D'arrel sobi­ra­nista. Allà ho van cele­brar i el van fes­te­jar. Ben­vin­gut a casa, cama­rada Navarro. La colla d'Albert Boa­de­lla es fa grossa. En què ha que­dat, a l'hora de la veri­tat, la gran tragèdia? En un sai­net. D'Arnic­hes, de Pitarra o d'Esca­lante. A gust del lec­tor. Quan la temi­ble agres­sora ha pas­sat per comis­sa­ria, ha reco­ne­gut que el va insul­tar, que ell va cor­res­pon­dre l'exa­brupte amb una igual­ment ama­ble impre­cació, i que ara, perquè tot acabi com mana Hollywood, li faria dos petons. Senyor Navarro, besi la núvia i aca­bem el melo­drama. Ara, això sí, la pròxima vegada ens ho podríem estal­viar. Ni cas. Perquè, ni tensió, ni cris­pació, ni violència. Ni agressió ni cop de puny. Retòrica par­ti­dista i for­mació de l'espe­rit naci­o­nal. Naci­o­nal espa­nyol, no cal dir-ho.