El timbal
Crispacions espanyoles
No els vull parlar del crim de Lleó. Ni de Puerto Urraco, ni de la maté porque era mía; ni de cops d'estat; ni de terrorisme de goma-2 o de fons reservats; ni de sis milions d'aturats, pobresa elevada al cub o desnonats que se suïciden, mentre que corruptes, cacics i okupes de l'Estat viuen a cos de rei. Això sí que és crispació i no el cutre guió de la tietaborroka de Terrassa, gentilesa de Navarro Productions. Això sí que és violència i no el Llibre de l'Apocalipsi que Rosa Díez s'esforça a escriure cada cop que parla de Catalunya i que ningú li va comprar l'última diada de Sant Jordi. Això sí que és una amenaça a la convivència i no la nit dels vidres trencats que s'inventen ara els pregoners d'Alícia Sánchez-Camacho per criminalitzar el sobiranisme i, pitjor encara, per deslegitimar el procés democràtic engegat per la societat catalana per poder decidir el seu futur en relació amb Espanya. Això són fractures i no la crònica descarnada i delirant de l'últim dinar de Nadal de les famílies catalanes de bé que el ministre d'Interior va sentenciar arran de la terrorífica qüestió de respondre sí o no a la independència.
Saben de sobres l'exgovernador civil, la senyora Sánchez-Camacho, el senyor Rivera i tots els profetes de la divisió social a Catalunya que la societat admet tants talls com un pastís nupcial. Per exemple, entre els que són europeistes i els que no; els capitalistes i no capitalistes, els pacifistes i no pacifistes; els avortistes i no avortistes; i així tantes com vulguin. També existeix la divisió entre els que volen votar sobre la independència i els que no volen que es voti; entre els que votarien sí i els que votarien no. Però aquesta divisió no és nova. Fa dècades, centúries, que existeix. Ja existia al segle XX i no era un problema. El problema de la divisió sobre la independència és que ells estiguin al cantó de la minoria. Perquè això no només no els agrada, sinó que els obliga a negar la democràcia.