Quina merla!

Que en són, de bonics, els cants dels ocells! Com refilen en aquesta època de l'any! Quanta música, quanta xerinola, la de l'ocellada! Quina alegria encomanen els xiscles de les orenetes que s'empaiten pels cels límpids de la primavera! Fins aquí els panegírics, ara ve la cara fosca, el revers de l'idil·li. Fa unes quantes setmanes que em desperta una merla. Es posa a tocar la flauta amb el primer tel de l'aurora i, com que els dies creixen, cada dia s'hi posa més d'hora. Primer era a les sis i ara ja és a dos quarts de sis. És el meu despertador fatal. No sé què en pensen els meus conveïns. Potser la merla –el mascle, esclar, el merlot d'impecable vestit negre, negríssim– em desperta a mi, potser és un senyal d'afecte perquè m'agrada celebrar en aquestes pàgines l'esclat quasi violent de la primavera. Jo saludo la primavera i la merla em saluda a mi, potser és això. Però no sé com comunicar-m'hi. Avui he estat a punt d'aconseguir-ho, feia un solo prodigiós just al meu balcó, m'hi he acostat... i ha sortit volant. Pactem, li volia dir. I li volia demanar si és ella –ell– qui cada any refila als jardins de l'interior de l'illa de cases tot el dia des de primera hora i, si és així, com és que ara ho fa a la part del davant. Toques diana per a tothom o només per a mi?, li preguntaria. A Barcelona tenim més diversitat ocellística que no sembla. Però només ens fixem en la piuladissa matinera dels pardals, que és com desgavell hormonal col·lectiu; en la colonització invasiva dels coloms; en les multicagarades dels estornells (pobre de tu que aparquis sota d'un arbre carregat d'estornells!); en la mala jeia de les gavines; en el grall descordat de les cotorres... La meva merla no és hostil, sembla sortida d'aquell llibre deliciós de Josep Maria de Sagarra que es diu Els ocells amics. Perquè, malgrat els retrets, la merla matinera és amiga meva. Quan no la sento, la trobo a faltar.