Formatge

L'estat de benes­tar i equi­li­bri d'un país es pot mesu­rar, també, per la cul­tura del for­matge. I en aquest sen­tit, Cata­lu­nya decep. Tants bons cui­ners i tants bons res­tau­rants, però ens fal­ten bons gastrònoms que aju­din a apren­dre les com­petències for­mat­ge­res del país. Hi ha en Jaume Fàbrega, però és una rara avis; i es tro­ben a fal­tar grans divul­ga­dors del pala­dar fi allu­nyats de l'esno­bisme, subs­ti­tuts dels geni­als Josep Pla o Nèstor Luján.

Cata­lu­nya pot­ser va ésser, fa segles, un país de for­mat­ges, però l'ascens impa­ra­ble de la gran metròpoli i altres suc­ce­da­nis metro­po­li­tans escam­pats per tot el ter­ri­tori ens han abo­cat a con­si­de­rar el for­matge com un sim­ple com­ple­ment de les ama­ni­des o far­cit d'entrepà d'emergència. Només en la Cata­lu­nya rural o periur­bana es manté un cert res­pecte pel for­matge, quant al con­sum i quant a l'ela­bo­ració, si bé la decadència de la rama­de­ria en uns casos o la renúncia a les races autòcto­nes en altres, con­ver­tei­xen el plaer de men­jar for­matge en un acte sin­gu­lar més que en un fet domèstic.

La irrupció dels for­mat­ges indus­tri­als en els super­mer­cats, tocats tots pel mateix fred i sot­me­sos a les impo­si­ci­ons admi­nis­tra­ti­ves en matèria de sani­tat i con­sum, en comp­tes de con­tri­buir a l'edu­cació del gust pel for­matge ha aju­dat a la vul­ga­rit­zació. I, d'aquests, pot­ser se n'arri­ben a conèixer algu­nes mar­ques, però ni tan sols les vari­e­tats. Les for­mat­ge­ries de tau­lell fa temps que van tan­car i en les que resis­tei­xen els calai­xos són buits. Que­den, això sí, algu­nes xar­cu­te­ries selec­tes on encara és pos­si­ble adqui­rir un for­matge artesà del país o un Bour­sault, si bé en comp­tes de pro­duc­tes de diari són con­si­de­rats deli­ca­tes­sen.

Anar a un bar a esmor­zar o a bere­nar, o a un res­tau­rant a dinar o a sopar, i dema­nar una ració de for­matge o for­matge de postres s'ha tor­nat una missió gai­rebé impos­si­ble. De car­tes de for­mat­ges, pràcti­ca­ment no n'hi ha enlloc i, en el cas hipotètic que no et mirin estrany quan els dema­nes for­matge, t'expo­ses que te'n ser­vei­xin un de barra lles­cat a màquina. I és que d'un país que pro­mo­ci­ona el mató de Mont­ser­rat quan a Mont­ser­rat no hi ha cap vaca, no se'n pot espe­rar gaire més.