Resignar-se al purgatori

Dissabte al matí qui gosava expressar dubtes sobre el resultat del partit en què el Barça es jugava la lliga a la tarda era considerat malastruc o traïdor. Una eufòria desbocada a la qual es va afegir, inconscientment, l'alcalde de Barcelona, que repartia benediccions des de Catalunya Ràdio als jugadors, als seguidors i a la directiva. Per què, després d'una segona volta cada vegada a menys gas, els homes de Martino havien de reaccionar contra un equip que havien estat incapaços de guanyar en tota la temporada és un misteri que només els déus del bon humor són capaços d'explicar. O potser ni ells. Com era lògic, previsible i de coneixement, aquells que ho han perdut tot en les darreres setmanes van perdre també la darrera oportunitat. Almenys els socis que van omplir el camp van estar a l'alçada dels fets i van aplaudir com es mereixia el guanyador de la lliga. El miracle no pagava la pena. Perquè una victòria hauria estat manipulada per una directiva de volada curtíssima. Tot això no s'estanya amb Luis Enrique. Ni amb tres vendes i quatre fitxatges. Ací es qüestiona una manera de fer futbol que ha tocar primerament sostre i ara fons. Un sistema de joc que qualsevol rival amb tres dits de front coneix i és capaç de superar. Ací s'hauria de decidir amb eleccions una nova directiva capaç d'abordar amb audàcia i encert tots els canvis que calen. No s'entén que la societat catalana demani el cel i que els socis del Barça, que en formen part, es resignin a malviure al purgatori.