La causa europea

Demà pas­sat es cele­bren les elec­ci­ons al Par­la­ment Euro­peu. No sem­bla que hagin de ser un pro­digi de par­ti­ci­pació, i tam­poc s'hi pre­ve­uen grans sor­pre­ses. La raó és que Europa es troba en una cruïlla plena d'incògni­tes. És pos­si­ble que el somni euro­peu segueixi viu, però Europa es troba des­mo­ti­vada i man­cada del lide­ratge que li hau­ria de per­me­tre exer­cir el paper que li cor­res­pon al món. Des de la seva fun­dació com a comu­ni­tat econòmica, ara fa poc més de mig segle, Europa encara no ha acon­se­guit ser gaire més que això. Immersa en la pit­jor crisi econòmica del dar­rer segle, que pràcti­ca­ment ha reduït a la irre­llevància tots els estats del sud i de l'est, els seus tres motors prin­ci­pals (el Regne Unit, França i Ale­ma­nya) fun­ci­o­nen més aviat com a ele­ments diver­gents que no pas com a mem­bres d'una unió. Lon­dres encara s'està pen­sant si vol ser part d'Europa o seguir el seu camí insu­lar i soli­tari; París es dis­posa a pagar el preu per haver-se lliu­rat par­ci­al­ment de la crisi i Berlín dicta a la resta del con­ti­nent una política econòmica d'aus­te­ri­tat que sem­bla més impo­sada pels interes­sos naci­o­nals que per l'interès con­ti­nen­tal comú. Inter­na­ment, Europa té gos grans pro­ble­mes. Un, la manca de cre­di­bi­li­tat dels grups polítics tra­di­ci­o­nals, i l'altre, la pui­xança dels popu­lis­mes xenòfobs, que poden amenaçar els valors democràtics. Exter­na­ment, el gran pro­blema euro­peu és la manca d'un lide­ratge ferm que li per­meti tenir una veu efec­tiva al món, com s'està veient ara en la crisi d'Ucraïna. Europa hau­ria de ser una super­potència i és poca cosa més que un comitè d'ins­ti­tu­ci­ons econòmiques insu­fi­ci­ents i no ele­gi­des democràtica­ment. A dos dies d'ele­gir el seu par­la­ment, la causa euro­pea es troba en entre­dit. Man­quen els líders que ens per­me­tin tor­nar a som­niar en una Unió de debò, des de l'Atlàntic fins als Urals. És un somni que encara és pos­si­ble.