‘Ismes'

D'aquí a quatre dies s'acaba una campanya per unes eleccions que han estat marcades pels ismes, aquell final de paraula que mai deixa indiferent ningú. I, de fet, només cal repassar uns quants exemples: romanticisme, luteranisme, islamisme, estoïcisme, cristianisme, independentisme... N'hi ha, però, de realment temibles i perillosos, i són aquests els que han aparegut directament o indirectament aquests quinze dies de missatges electorals. Feixisme, nazisme, racisme i masclisme que ja hem vist que no comporten res de bo. Diuen que els ismes no ho són, en general, de bons, perquè sovint són l'expressió d'extremismes. Només cal pensar en terrorisme. El sufix -isme fa referència a un corrent o una doctrina, i es fa servir per expressar una voluntat tant exclusiva com inclusiva. Però els polítics, revestits d'un cofoisme que sembla inherent en aquesta classe i més quan arriben al poder, en comptes d'utilitzar-lo per aconseguir una actitud incloent han optat per portar els ismes a l'extrem. I això sovint els ha abocat a comportaments que voregen el radicalisme i que consisteixen a marcar territori des del partidisme més ranci i excloent i, per tant, que cada formació hagi maldat per portar l'aigua al seu molí en comptes de treballar plegades per aconseguir un sentiment unitari, positiu, que generi optimisme i no rebuig. Em fa l'efecte que no hi ha cap opció política de les majoritàries ni des del liberalisme, el socialisme, el nacionalisme ni des de l'ecologisme que hagi sabut trobar la via, la manera, de fer emergir una actitud que necessita un prefix pro-, és a dir, a favor de. A favor d'un europeisme real i incloent que faci que es pugui combatre amb arguments i criteri l'abstencionisme imperant en una societat que està tipa que ningú es preocupi d'ella, del proïsme. I no és un joc de paraules. I el que veig és que l'únic que genera és un altre isme, igualment perillós, el menfotisme.