Plantant cara

Ara que n'hi ha que acusen les revistes humorístiques d'haver incitat a l'assassinat –quan, de fet, exercien amb la seva habitual cruesa un dels primers principis de la democràcia: castigar el poderós que fa ostentació del poder, assenyalar el polític que s'apropia en benefici propi de la voluntat del poble–, ara que la policia persegueix amb diligència els tuits certament inapropiats i barroers (però no pas necessàriament punibles) i en canvi no observa amb el mateix comportament modèlic tots aquells altres insults contra processos lliures, pacífics i democràtics i contra les persones que els impulsen, ara és el moment de tornar a Mallorca i de fixar-nos en exemples com el de Jaume Sastre, un professor de l'Institut de Llucmajor que fa vaga de fam des del 8 de maig. Ell ha estat una de les dianes no pas d'energúmens anònims o de mofetes sense filiació coneguda sinó d'un senyor que escriu en el diari El Mundo i que es diu Román Piña. Aquest individu ha escrit (i ho ha signat i segurament ha cobrat o cobrarà per la seva feina) que odia “aquest sant de la xenofòbia” i que celebraria la seva mort, si es produís. No s'atreveix a ser ell mateix l'assassí, “perquè és delicte”, però no s'està de desitjar la fi de Jaume Sastre, i de la marea verda que ocupa les Illes des de començament de curs. La resposta del professor, tot i debilitat pels dies de vaga, una vaga que simplement reclama diàleg, reobertura de les negociacions per discutir sobre el decret de trilingüisme del govern Bauzà, és altament alliçonadora: “Diu que mataria la discrepància. Jo no ho faria. No tenc gens d'odi. Em defens amb el llenguatge. Ens acusen d'odiar i són ells que odien. No els odii. Simplement els plant cara.” Vivim uns temps certament convulsos en els quals la dignitat significa arriscar-se personalment i físicament per defensar una llengua i una cultura. Això no ho deuen entendre. És molt difícil d'entendre per qui està omplert d'animalitat.