Balmes Diagonal

Que les pàtries neces­si­ten defen­sors és evi­dent. Jo mateix, per qüesti­ons genètiques, econòmiques, cul­tu­rals, de tra­dició i antro­pològiques, sóc clara­ment par­ti­dari de la inde­pendència. El que no m'agrada és que, en el nombrós exèrcit de defen­sors que hi ha, també hi hagi fet acte de presència el per­cen­tatge natu­ral d'estúpids. Aquests que res­po­nen a l'estu­pi­desa amb l'estu­pi­desa i que s'ima­gi­nen que tota la resta de l'Estat és fidel a les con­sig­nes de la Cadena 13, en con­tra­po­sició amb les ani­ma­la­des que escu­pen des del canal dels bis­bes. Gent ence­gada per una pos­si­bi­li­tat real que es con­ver­teix en munició per a l'ene­mic. Una de les qüesti­ons que em fan sen­tir més orgullós de ser on sóc és que per­ta­nyo a un poble que sem­pre ha inten­tat esgo­tar els camins de la pau, der­rota rere der­rota.

Tot això ve al cas d'un estrany feno­men que con­sis­teix a donar per dolent tot el que soni a cas­tellà. I no em refe­reixo tan sols a con­ver­ses de car­rer o pro­cla­mes de cana­lla. Encara recordo una vegada a TV3 que eme­tien una pel·lícula espa­nyola doblada al català i que havien desac­ti­vat el sis­tema dual, amb la qual cosa es feia molt estrany sen­tir en Fernán Gómez amb la veu de qual­se­vol per­so­natge de Gent del barri (serial arqueològic que encara fan en algun d'aquests canals tan estranys). No es poden pro­duir de cap de les mane­res demo­nit­za­ci­ons de cap mena. No tot­hom té la sort de poder viure en dues cul­tu­res tan riques totes dues i en tants d'aspec­tes. És tan estúpid pri­var-nos de les veus ori­gi­nals i per­fec­ta­ment com­pren­si­bles dels actors espa­nyols, com fer eli­mi­nar el nom de James Cag­ney en els car­tells de la imme­di­ata post­guerra per haver-se decla­rat sim­pa­tit­zant del Front Popu­lar. I el pit­jor és que a més d'exem­ples són dos fets per­fec­ta­ment reals i cons­ta­ta­bles.

M'agrada molt més la paraula país que no pas pàtria i la de veí que no pas la de patri­ota. Una recla­mació justa no es pot con­ver­tir en un cas d'indigència men­tal, de dua­li­tat extrema, d'una cur­tesa de mires que ens faci pen­sar que vivim al rovell de l'ou. Jo mateix no tinc cap intenció d'estan­car-me al mig de res, tot i que visc al car­rer Bal­mes, quasi can­to­nada amb Dia­go­nal. Això sí, a Camp­devànol.