Europa també som nosaltres

Encara que sembli una boutade, sovint defenso que el problema més greu que tenim a la UE és que els europeus hi som minoria i crear una comunitat sense comunitat és molt difícil, per no dir impossible. Avui és el dia d'eleccions al Parlament Europeu, i hem vist com totes les campanyes de totes els partits i de tots els països que hi concorrem s'han fet totalment en clau de país, i ningú mirant el conjunt. Per dir-ho amb una frase que a nosaltres ens sona molt, tots els partits han mostrat un nacionalisme exacerbat i han reconstruït les fronteres que els diferents tractats han esmicolat.

En cap cas no hem vist europeus preocupats per la UE i per aquesta decadència suau que sembla que està lliscant a tot el continent, pròpia del declivi dels imperis. Amadeu Altafaj, en una entrevista d'ahir a L'Econòmic, reconeixia que a Europa hi ha hagut una desindustrialització que no ha començat amb aquesta crisi sinó que és de molt abans. I a mi em sembla un dels reconeixements més lúcids i clau de tots els nostres mals. I des de la seva atalaia privilegiada, diu que “tenir una veritable i ambiciosa política industrial és una assignatura pendent dels europeus”. Les conseqüències d'aquest dèficit industrial és aquest nivell escandalós d'atur que tenim i les perspectives d'una creació de llocs de treball molt lentes atesa la magnitud de la tragèdia.

I al llarg d'aquesta campanya tampoc no hem sentit cap proposta de polítiques de reindustrialització europees, segurament l'objectiu clau i més urgent que hauríem d'escometre. Uns repetien sovint per aquí que “unidos somos más fuertes” doncs bé, la millor unió que podem fer és amb la UE i no com ho pensaven ells, amb clau “local”. La única unió clau de supervivència pel futur és amb la UE.

Els europeistes convençuts de sempre, quan veiem els mítings dels diferents partits, observàvem l'escassa presència de banderes europees, tot i que, repeteixo, estàvem en campanya electoral d'unes eleccions al Parlament Europeu. I aquest fet semiòtic tan eloqüent i repetit en totes les famílies polítiques em reafirmava que els europeistes encara som una minoria dins d'Europa i em preguntava sovint si així és possible crear l'Europa que van somniar Adenauer, De Gasperi, Monnet, Schuman i Spaak.

Els primers antieuropeus són els governs estatals que han traspassat la responsabilitat i els efectes de les seves incompetències a la UE, i és clar, al final, amb una campanya tant explícita i persistent, ha creat un estat d'ànim antieuropeu que segurament avui ho visualitzarem amb una abstenció rècord a tots els països. I seria bo que ens preguntéssim per què la famosa i pèrfida troica va haver d'actuar a Espanya?

Era per una conjura judeomaçònica o perquè estàvem endeutats fins l'impossible i ja no teníem més crèdit? I si vam arribar fins aquí, fins al col·lapse, de qui n'és la culpa; de la UE o del PSOE i del PP que ho van consentir i promocionar? Algú s'ha preguntat per què la troica no va actuar a Àustria ni Holanda, per exemple? No seria més assenyat preguntar-nos per l'excessiu endeutament que, com a dominador comú, tenim tots els països intervinguts?

Avui els catalans tenim un plus de responsabilitat a l'hora de votar perquè els fets del procés català i el referèndum anunciat ha entrat en la campanya de tota la UE. Així doncs, també en som protagonistes principals, i a l'hora del recompte tant la nostra participació com el sentit del vot tindran lectures que ens afectaran.

Avui, malgrat tots els dèficits que encara té la UE, hem d'anar a votar perquè Europa també som nosaltres.